L'eco del Temps

Al post del 28 de setembre em referia a Michio Kaku per a donar una explicació mínimament científica als fets que es narren a L'eco del Temps. Malgrat que encara falta un any per a que aquesta història vegi la llum en forma de llibre, sigui per casualitat o per qui sap què, els darrers dies han aparegut als diaris diverses notícies referint-se a aquest tema. Des de Ginebra fins a Harvard, tot apunta en aquesta direcció. La darrera, i que de fet sintetiza molt millor que el professor Kaku la possible explicació a la curiosa història de l'Hèctor, és aquesta entrevista a Lisa Randall que avui publica La Vanguardia.

https://sites.google.com/site/lecodeltemps/

Cree usted en partículas invisibles e intangibles.
No creo: sé que existen.

¿Cómo lo sabe?
Indicios, modelos teóricos, proyecciones matemáticas...

¿Y a qué conclusiones llega?
Existen universos ocultos.

¿Dónde?
Aquí.

¿Otros mundos, pero dentro de este?
Es un modo poético de decirlo.

Dígamelo a su modo.
El cosmos tiene dimensiones extras.

¿Qué entiende por dimensiones extras?
Otras dimensiones más allá de las tres que experimentamos cada día.

¿Desde cuándo lo sabe?
Se planteó tal posibilidad hace casi un siglo, y trabajos de los últimos años nos lo confirman.

¿Qué trabajos?
Los que buscan unificar todas las fuerzas de la física, la teoría de cuerdas, las branas...

¿Qué son las branas?
Otros planos de la realidad, otras dimensiones.

Explíquemelo para que se entienda.
Imagine una cortina de ducha.

Bien.
Imagine unas gotitas de agua deslizándose por esa cortina.

De acuerdo.
Viajan por el plano de la cortina, y para las gotitas sólo existen dos dimensiones.

Sí.
Para nosotros, que las vemos, hay tres dimensiones: vemos las gotas desde una tercera dimensión, desconocida para ellas.

Entendido.
Análogamente, si nosotros somos como esas gotas, además de las tres dimensiones que captamos, existen otras.

¿Cuántas?
No se sabe. Quizá nueve o diez dimensiones más, según la teoría de cuerdas...

¿Cómo son?
Algunas son muy pequeñas, otras son muy grandes. Están enrolladas, o arqueadas... Me interesan las que son lo bastante grandes como para que detectemos su influjo.

¿Qué influjo?
En la fuerza de gravedad, para lo que no hay explicación satisfactoria... si no consideramos el influjo de otra dimensión. Es lo mismo para otros fenómenos raros del cosmos.

¿Qué le fascina más de lo que investiga?
¡Todo! Me resulta fascinante la posibilidad de entender el universo, de conocer los elementos que lo constituyen: he llegado a la conclusión de que hay una dimensión extra infinita.

¿Infinita?
Es la única solución coherente para encajar ciertos efectos físicos que resultaban inexplicables de otro modo.

¿La estética de una solución puede cegar a un científico?
La belleza no es garantía de nada, pero anima a continuar indagando.

¿Puede una ecuación ser tan bella como un poema?
La creatividad es tan determinante en matemáticas como en poesía.

Las ideas, los sueños... ¿guardan alguna relación con esas dimensiones extras?
No tengo respuesta para eso.

¿Qué partícula es la más elemental del universo?
Los quarks y los leptones son los constituyentes fundamentales de la materia visible. Pero es probable que haya más cosas.

¿Qué quiere decir?
Afinando la tecnología actual, podríamos descubrir nuevas partículas elementales. Con el colisionador de partículas de Ginebra hallaremos –calculo que en menos de un año– partículas que confirmen las dimensiones extras del cosmos.

¿Confirmarán que los neutrinos son más rápidos que la luz?
Hay que seguir contrastando esos experimentos. Si fueran correctos, evidenciarían una teoría subyacente a la de Einstein, sin invalidarla por ello.

¿Qué le ilusionaría encontrar?
Algo sobre la naturaleza de la materia oscura. La materia oscura interactúa con la gravedad, pero no con la luz.

¿Qué es la materia oscura?
Sólo el 4% del universo es materia: las estrellas, el Sol, los planetas, usted y yo... El 23% del universo es materia oscura.

¿Y el 73% restante?
Energía oscura, la energía del vacío, un campo que ocupa todo el espacio...

Me pierdo...
Además, para cada partícula hay una antipartícula, íntimamente relacionadas ambas: hay materia y antimateria.

¿Cuál es su partícula favorita?
De los seis tipos de quark que conocemos, me interesa especialmente el top, que es el quark más pesado, con más masa.

¿Aparecerá Dios en el colisionador?
Es bastante improbable.

¿No hay riesgo de que el colisionador cree un agujero negro y un cataclismo?
Un agujero negro aparecería y desaparecería a gran velocidad. No hay ningún peligro, ja, ja... De hecho, el centro de nuestra galaxia, en uno de cuyos brazos estamos, es un agujero negro.

Glups.
No se preocupe por eso: ¡deberíamos preocuparnos más de otras cosas!

¿De qué?
Del futuro de la democracia, por ejemplo.

JAIME. IÑAKI. LETIZIA

Fa temps que estem assistint a un esclat constant de nombroses bombolles. La inmobiliària i la financera ja fa tres anys que van petar. Sembla, fins i tot, que la financera era més aviat un pre-esclat, ja que el veritable, segons els experts, està per arribar. Ja veurem. Ara tot just comencem a ser testimonis de l'esclat de dues bombolles més: la política i la moral.

Però de totes, la que més sorpreses pot donar és un altre tipus de bombolla, la monàrquica. O reial. Aquesta darrera és una bombolla que s'ha anat covant des de fa més de tres dècades. Premsa, estaments polítics i socials i religiosos entre d'altres, han anat alimentant una autèntica aberració mitjançant un pacte de silenci i un servilisme sovint ridícul, empalagós. Tot el que fes referència a la Corona era sagrat, perfecte. Ni el més mínim indici de crítica, d'anàlisi rigorós del que feien i deien els seus membres. Impermeables al control polític i econòmic. Ja no diguem el personal. I així han anat fent la viu-viu fins les fastuoses noces de la jovenalla. Els saraus van tenir lloc a Sevilla, Barcelona i Madrid. Tots contents, catalanets inclosos.

Però com sempre sol passar amb les bombolles, ni els més experts en la matèria podien imaginar com acabaria petant aquesta tan sui-generis.

I ho ha fet des de dins i per etapes. La primera bombolleta, la del Sr Jaime, va petar fluixet, molt fluixet, esmorteida pel paper cuixé i un altre tipus de paper.

La segona, la de l'Iñaki, ha estat de traca i mocador. Qui havia de dir que aquella parelleta perfecta amb nens rossos i repolits amagava unes històries tan sòrdides. Com sol passar, darrera de qualsevol tipus d'ostentació, ja sigui econòmica o moral, sentimental o personal, hi sol haver sordidesa, molta sordidesa.

La tercera i definitiva bombolla serà la de la Sra Letizia. Veurem què ens depara aquesta, però promet, i molt. I com sempre, ni el més agosarat dels estrategues polítics ara per ara té la més mínima noció com i quan esclatarà. Sembla que el regnat de Felip VI no serà tan plaent com el del seu pare.

Amb els anys, alguns encara es preguntaran en què deuria pensar el jove monarca, plorós, mentre signava a finals del 2014 el nou status-quo al Palau dels Montcada de la vila de Fraga, a la Franja de Ponent, si en el tema territorial o en el personal.

Definitivament, alguna cosa està succeïnt.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

ARVO PÄRT. RAMON PRAT

L'atlant tanca una història que es va iniciar amb Tedèum. Des d'aleshores moltes coses han anat canviant en aquestes gairebé set-centes pàgines. Bona part de Tedèum transcorria al nucli antic de Lleida, des del Carrer Cavallers a l'Auditori Enric Granados. La música que hi sonava era la d'Arvo Pärt i l'atmosfera que s'hi respirava era la d'un altre músic, Ramon Prat. Fa temps algú em va comentar si Arvo Pärt era un mig anagrama de Ramon Prat. No me n'havia adonat, però és curiosa la coincidència. Al final tot encaixa i un dels punts d'inflexió de la història és la vella botiga de música del Carrer Cavallers. Casa Prat era el lloc de reunió dels membres de l'Orquestrina Prat, com el senyor Briansó, el senyor Sopeña, el Carabruta, el Pintoret, el Serrano o el Josepet. La mateixa orquestra que durant dècades va tocar a moltes festes majors de les comarques de Lleida, inclosa la de Guàrdia de Mur, al Pallars, al costat mateix d'on va ser expoliat el pantocràtor romànic que avui s'exposa al Museum of Fine Arts de Boston. El cercle es tanca.

VESPRES A VALLBONA

Fa més de 800 anys que al monestir de Santa Maria de Vallbona i de forma ininterrompuda, cap al tard s'hi celebren les Vespres. A dos quarts de vuit, tot just quan s'apaga el darrer so de la campana del cimbori, les vuit germanes benedictines inicien un cant melangiós acompanyades pel so de l'òrgan que els Blancafort de Collbató han anat tenint cura durant generacions. El públic és escàs. Tres o quatre persones, la majoria passavolants o turistes que s'han deixat caure per la Vall del Corb o han tramuntat la Serra del Tallat. Aquesta celebració no sol figurar de forma destacada en cap guia turística, per la qual cosa el boca-orella sol ser l'única forma de descobrir-la , a part de la casualitat o tasques d'investigació en els arxius del monestir. És així, al menys a L'atlant, com el Mateu hi arriba, seguint el fil de la curiosa història del pantocràtor romànic de Santa Maria de Mur, al Pallars. I es que la que fou abadessa del convent durant bona part del primer quart del segle XX, Maria Teresa Ribera Sans, en sabia alguna cosa. Filla de Tivissa, era germana del professor Josep Ribera Sans, catedràtic de Cirurgia a la Facultat de Medicina de Madrid i de Mossèn Ribera, capellà de la petita parròquia de Mur.

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Cinc milions

Malgrat les reiterades i optimistes prediccions per part dels ministres del ram durant anys, al final s'ha arribat als cinc milions d'aturats.

La bombolla inmobiliària, malgrat haver-la negat també durant anys, ja fa temps que va esclatar.

La bombolla moral i la bombolla política, estan a punt. Aquesta darrera ja ha donat els primers símptomes, al menys aquí, al país, amb la debacle d'un partit que va ostentar tres dècades de poder gairebé absolut. Alguns socialistes se n'alegraran per no haver de pasar pel tràngol de gestionar una crisi fora de control. D'altres, els més, desconcertats en trobar-se al carrer després d'haver viscut de la mamella del partit la major part de la seva vida.

Ara toca retallar i Convergència sap jugar molt bé aquestes cartes. Les retallades desgasten a qui les fa i emprenyen al personal, a tot el personal. Funcionaris, obrers, professors, mestresses de casa, jutges, enginyers, metges, joves, vells. Un emprenyament transversal, com ha de ser. Els estrategues convergents ho saben, però diuen que no hi ha cap altra alternativa. De l'emprenyament al desencís només hi ha un pas, dos anys com a molt per al naufragi convergent. Un naufragi dissenyat per aquests mateixos estrategues per a deixar barra lliure a Esquerra, més agosarada i familiaritzada amb terrenys inestables i a la vegada amb més capacitat de lideratge des que la nova direcció va agafar les regnes i ha reagrupat tots els sectors i capelletes.

Amb un partit socialista desahuciat i Convergència fent-se el mort, no seria descabellat, per tant, pensar que Esquerra s'alçarà amb una còmoda majoria absoluta a les eleccions avançades del 2013. Un any crucial, amb gairebé set milions d'aturats i una de les màximes institucions de l'Estat, la Corona, en franca decadència, amb desavinences internes irreconciliables per motius successoris, alguns dels seus membres imputats per delictes econòmics i amb el propi monarca, Felip VI, incapaç de posar ordre, entre d'altres motius, per haver-se trencat el pacte de silenci del qual va gaudir el seu predecessor. Un any on, de nou, un cafè torna a costar 75 pessetes i un pis de dues habitacions cinc milions, també de pessetes, en una mena de deflació encoberta.

De fet, 2014 sembla l'única opció possible. Si menys no, la del sentit comú.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

Les Homilies de Medinyà

Les Homilies de Medinyà és un llibre magnífic.

Modest Prats, un home savi que coneix l'Església com pocs, és conscient del canvi de cicle en el que aquesta es troba immersa .

Des del 2008 les coordenades han canviat radicalment. Els roucovarelas i ratzingers han exhaurit o estan a punt d'exhaurir els seus papers. Mossèn Prats ho sap, fa molts anys que ho pressent.

Ara, els profunds canvis que ens sacsegen per tots costats li estan donant la raó.

El trencaaigües de Paul Kennedy és transversal: polític, econòmic, social i per suposat religiós. Els fets de Berlín que es narren a 2014 podrien marcar aquest punt d'inflexió mitjançant el nou papat de Joan Pau III, ara si ja definitivament acometent la tasca que Joan Pau I , per motius que mai arribarem a saber, s'havia proposat i que ni tan sols va tenir temps d'iniciar.

                                       http://www.wix.com/arenasprat/2014

2014 ( i 2)

http://www.wix.com/arenasprat/2014

Article d'El País, 3/11/2011

Un parteaguas es una línea divisoria de aguas, un límite entre dos zonas en las que las aguas caen en direcciones opuestas. La palabra puede emplearse también para describir un fenómeno histórico y político: un hito, un momento trascendental, el instante en el que las actividades y circunstancias humanas atraviesan la línea divisoria que separa una época de la siguiente. Mientras ocurre, son muy pocos los contemporáneos que se dan cuenta de que han entrado en una nueva era, a no ser, claro está, que el mundo esté saliendo de una guerra cataclísmica, como las de Napoleón o la II Guerra Mundial. Pero esas transformaciones históricas tan bruscas no son el objeto de este artículo. Lo que nos interesa aquí es la lenta acumulación de fuerzas transformadoras, en su mayor parte invisibles, casi siempre impredecibles, que, tarde o temprano, acaban convirtiendo una época en otra distinta. Nadie que viviera en 1480 podía reconocer el mundo de 1530, 50 años después; un mundo de naciones-estado, la ruptura de la cristiandad, la expansión europea hacia Asia y las Américas, la revolución de Gutenberg en las comunicaciones. Tal vez fue la mayor línea divisoria histórica de todos los tiempos, al menos en Occidente

Ya no resulta fantasioso imaginar un mundo con tres grandes divisas de reserva: dólar, euro y yuan

Asia da un paso al frente en el escenario, mientras Europa se convierte en un coro distante

Existen otros ejemplos, por supuesto. Cualquiera que viviera en Inglaterra en 1750, antes de que se generalizase el uso de la máquina de vapor, se habría quedado estupefacto al ver sus usos 50 años después: ¡había llegado la Revolución Industrial! En ocasiones, las transformaciones entre una era y otra son incluso más rápidas, como ocurrió con el épico periodo entre 1919 y 1939. A principios de los años treinta, la democracia estaba desgastada, y la economía mundial, en descomposición, pero ¿quién podía imaginar que eso iba a desembocar en guerra y holocaustos?

¿Y qué ocurre hoy? Muchos periodistas y expertos en tecnología destacan con entusiasmo la actual revolución en las telecomunicaciones -teléfonos móviles, iPad y otros artilugios- y sus consecuencias para los Estados y los pueblos, para las autoridades tradicionales y los nuevos movimientos de liberación. De ello hay pruebas evidentes, por ejemplo, en todo Oriente Próximo e incluso en el movimiento Occupy Wall Street, aunque habría que preguntarse si alguno de los profetas de las altas tecnologías que proclaman la nueva era en la política internacional se ha molestado jamás en estudiar las repercusiones de la imprenta de Gutenberg o las charlas radiofónicas de Roosevelt que oían decenas de millones de estadounidenses en los inquietantes años treinta y primeros cuarenta del siglo pasado.

Cada era está fascinada por sus propias revoluciones tecnológicas, de modo que voy a centrarme en algo bastante distinto: los indicadores de cambio que señalan que estamos acercándonos -o tal vez incluso las hayamos cruzado- a ciertas líneas divisorias históricas en el duro mundo de la economía y la política.

El primer indicador es la erosión constante del dólar estadounidense como divisa única o dominante de reserva en el mundo. Quedaron atrás los tiempos en los que el 85% o más de las reservas de divisas internacionales consistían en billetes verdes; las estadísticas fluctúan enormemente, pero la cifra actual se aproxima más al 60%. Pese a los problemas económicos de Europa e incluso China, ya no resulta fantasioso imaginar un mundo en el que haya tres grandes divisas de reserva -el dólar, el euro y el yuan-, con algunas alternativas menores como la libra esterlina, el franco suizo y el yen japonés. La idea de que la gente va a seguir acudiendo al dólar como "refugio" no se sostiene al ver que el país está cada vez más endeudado con acreedores extranjeros. Ahora bien, un mundo con varias divisas de reserva, ¿ofrecerá más o menos estabilidad financiera?

La segunda transformación es la erosión y la parálisis del proyecto europeo, es decir, el sueño de Jean Monnet y Robert Schuman de que las heterogéneas naciones-Estado de Europa se unieran en un firme proceso de integración comercial y fiscal, primero, y luego mediante una serie de compromisos serios e irreversibles de trabajar para un continente políticamente unido. Las instituciones encargadas de hacer realidad ese sueño -el Parlamento Europeo, la Comisión, el Tribunal de Justicia- ya existen, pero la voluntad política de darles auténtica vida se ha desvanecido, tristemente debilitada por el mero hecho de que unas políticas fiscales nacionales muy diferentes son incompatibles con la divisa europea común. Para decirlo claro, Alemania y Grecia, con sus respectivos historiales presupuestarios, no pueden ir juntas hacia unos Estados Unidos de Europa; pero nadie parece tener la respuesta a esta dicotomía, salvo para empapelar las grietas con más eurobonos y préstamos del FMI.

En otras palabras, los europeos no tienen ni el tiempo, ni la energía, ni los recursos para dedicarse a nada que no sean sus propios problemas. Eso significa que existen muy pocos observadores en el continente que hayan estudiado la que podría ser la tercera gran transformación de nuestros días: la enorme carrera de armamentos que está desarrollándose en la mayor parte del este y el sur de Asia. Mientras los Ejércitos europeos están convirtiéndose en una especie de gendarmerías locales, los Gobiernos asiáticos están construyendo armadas para navegar en aguas profundas y nuevas bases militares, adquiriendo aviones cada vez más avanzados y probando misiles de alcance cada vez mayor. Los escasos debates que hay se centran en el refuerzo militar de China, pero mucho menos en el hecho de que Japón, Corea del Sur, Indonesia, India e incluso Australia están imitando su ejemplo. Si la desaceleración del crecimiento económico, los daños al medio ambiente y el desgaste del tejido social en China empujan a sus futuros dirigentes a hacer demostraciones de fuerza en el extranjero -por ahora, la verdad, sus líderes son muy cautelosos-, sus vecinos están preparándose para responder con firmeza. ¿Alguien en Bruselas sabe -o le importa- que 500 años de historia, que representan el mundo de 1500, están a punto de terminarse? Asia se dispone a dar un paso al frente en el escenario, mientras que Europa se convierte en un coro distante. ¿No será este fenómeno, para los historiadores futuros, otra línea divisoria de inmensa importancia en los asuntos internacionales?

El cuarto cambio es, por desgracia, la lenta, firme y creciente decrepitud de Naciones Unidas, en especial de su órgano más importante, el Consejo de Seguridad. La Carta de la ONU se redactó con sumo cuidado para ayudar a que la familia de las naciones disfrutara de paz y prosperidad después de los terribles males del periodo 1937-1945. Pero la Carta era un riesgo calculado: al reconocer que las grandes potencias de 1945 tenían derecho a que se les concediera un papel desproporcionado (como el veto y el sitio permanente en el Consejo), los redactores, sin embargo, confiaban en que los cinco Gobiernos supieran trabajar juntos para hacer realidad los altos ideales de la institución mundial. La guerra fría echó por tierra esas esperanzas, y la caída de la URSS las revivió, pero ahora están volviendo a desaparecer por el cínico abuso del poder de veto. Cuando China y Rusia vetan cualquier medida para impedir que el repugnante régimen sirio de El Assad siga matando a sus propios ciudadanos, y cuando Estados Unidos veta cualquier resolución para detener el avance de Israel en tierras palestinas, la organización mundial pierde su razón de ser. Y da la impresión de que a Moscú, Pekín y Washington les parece bien.

Hemos visto la disminución del peso del dólar, la desintegración de los sueños europeos, la carrera armamentística en Asia y la parálisis del Consejo de Seguridad de la ONU cada vez que se amenaza con un veto; ¿acaso no indican todas estas cosas que estamos entrando en terreno desconocido, en un mundo agitado, y que, en comparación con él, la visible alegría de los clientes que salen de una tienda Apple con un dispositivo nuevo resulta, no sé, tonta y sin importancia? Es como si estuviéramos de nuevo en 1500, saliendo de la Edad Media hacia el mundo moderno, cuando las multitudes se maravillaban ante cualquier arco nuevo, más grande y más poderoso. ¿No deberíamos tomarnos nuestro mundo un poco más en serio?

Paul Kennedy ocupa la cátedra Dilworth de Historia y es director de Estudios sobre Seguridad Internacional en la Universidad de Yale

El Mas Porroig

Aquest vell casalot possiblement amaga moltes històries. He intentat esbrinar-ne alguna cosa però a part d'unes quantes fotografies i un parell de ressenyes generals, poca cosa més. Res de res dels antics propietaris, de les seves vides, del què representà aquest mas ara completament abandonat però que malgrat tot encara conserva la seva altivesa enmig de les vinyes, com un buc a la deriva.

 Desconec quants anys fa que ja no hi viu ningú però un veí dels rodals em va comentar que quan era petit, d'això ja fa més de seixanta anys, a vegades hi anaven amb el capellà del poble a beneir la masia, tal i com es feia amb la majoria de cases.

Darrera d'aquesta porta s'hi amagava un jardí imponent, amb arbres altíssims que gairebé el deixaven en una penombra eterna. Però el que més cridava l'atenció a un escolà de poc més de nou anys era l'estàtua de pedra d'un timbaler del Bruc. El perquè d'aquesta figura, el desconeix, però es veu que era força conegut entre la quitxalla dels pobles dels voltants. El mas del timbaler, en deien.

I ara, absolutament res. Buit, sense vida. Tots els personatges, les seves històries, les seves desavinences i alegries, tot, absolutament tot ha caigut en un oblit que entristeix el visitant.

A L'atlant, però, les llargues galeries porxades s'omplen de vida novament. La immensa porta verda del jardí s'obre i ens condueix per una sendera fins al menjador de la planta baixa, a l'espaiosa sala del primer pis.
La Carme i el Mateu hi retornen després d'aquell any a Boston. Però ja res serà el mateix. 

                                          http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

L'atlant, una altra vegada

L'Eco del Temps ha estat present a  la major part dels darrers posts, possiblement perquè és el que més temps m'ha mantingut ocupat fent-hi  canvis i correccions i el posterior pelegrinatge per aconseguir un editor.
El procés tot just acaba de començar i, tirant curt, pot trigar un any aproximadament.
D'altra banda, a l'editorial de la Maria Lluïsa Pazos i l'Antoni Adell, Edicions La Busca, estan treballant per que L'atlant surti a finals d'aquesta tardor.
La història que es narra en aquesta novel·la és força curiosa, en especial després d'haver rellegit darrerament Homer & Langley, d'E.L. Doktorow. Aquests germans novaiorquesos, advocat i enginyer respectivament i graduats a la Universitat de Columbia en la vida real són testimonis de la fragilitat, de l'ambigüitat de la raó. I a la vegada, de la seva solidesa, de la seva força. De la relació entre aquests límits a vegades borrosos i dels abismes que els envolten, en dona fe un gairebé desconegut pantocràtor romànic exposat al Museum of Fine Arts  de Boston.

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Cheever. Hopper. Google.

En un post anterior havien coincidit Cheever i  Hopper. Desconec si realment hi ha algun nexe entre ells. Tot eren suposicions, sense cap fonament sòlid. Matissos i impressions, més fruit de la imaginació que d'un estudi seriós de les seves obres i trajectòries. Ambdós autors impacten des del primer paràgraf, des de la primera pintura.

Una cerca ràpida a Google ho aclareix amb més de trenta-mil raons. Ambdós parlen constantment de Vermont, de New Hamshire. Ambdós se senten atrets pels mateixos llocs. Maine, Massachusetts. I trenta-mil detalls i coincidències més.

En definitiva, dos universos paral·lels sense ni tan sols saber-ho. La persistència de l'eco.

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Els propis déus

Hi ha un llibre d’Asimov, Els propis déus,  que descriu a la perfecció alguns dels fets que estan esmicolant el sistema, o el que en queda. De nou ens endinsem en un tema que s’ha tractat en els darrers posts  referits a L’eco del temps : els universos paral·lels.

A grans trets, Asimov ens narra un descobriment casual en un futur no gaire llunyà i es la transformació aparentment espontània  d’unes mostres de tungstè en plutoni-186 Evidentment aquesta troballa es motiu de debats exaltats, especulatius, ja que segons les lleis físiques del nostre univers  l’existència d’aquest isòtop del plutoni és materialment impossible. A més a més hi ha el fenomen de la transformació d’un element en un altre, fet extremadament curiós.

A mesura que avança la història, es van descobrint diversos detalls. Un d’ells és que aquesta transformació és deguda al fluxe d’electrons del nostre univers a un univers paral·lel. Aquest fluxe electrònic es pot convertir en energia utilitzable a ambdós universos. Al final, però,  resulta que els éssers d’aquell altre món saben molt bé el que es porten entre mans. Aquest flux aparentment  beneficiós d’electrons acaba portant a la disgregació,  a l’anorreament del nostre univers i a la supervivència i enriquiment de l’altre.

No sé si  aquesta història té gaire a veure amb un altre tipus de fluxe, el dels diners, entre uns altres universos: el de la majoria dels mortals i el de la banca i les finances. Aparentment, aquest fluxe de capital, com el de la novel·la d’Asimov, beneficia a ambdues parts, uns creient-se més rics per que poden accedir a bens  materials com vivendes, apartaments, cotxes o  vacances a paradisos perduts i l’altra, la banca, perquè per a ella això implica negoci.

A la  llarga,  però, l’únic univers que hi surt guanyant és el de la banca. 

                                            http://www.wix.com/arenasprat/2014

2014

Queden molt lluny els anys on ens feien creure que la banca d'aquest país era la més sòlida  del planeta, que la bombolla immobiliària  era una falàcia, que el creixement de l'economia era il·limitat o que el preu de la vivenda no baixaria mai.

Queden molt lluny aquells anys on polítics de disseny, molts d'ells semianalfabets, manejaven pressupostos astronòmics  sense cap tipus de control i amb uns sous vergonyosos .

Queden molt lluny aquells anys on s'assegurava que l'independentisme era un espai sociològicament  i política minoritari o que l'espoli fiscal del país tenia els dies comptats  gràcies als pactes de fireta que politics també de fireta ( a part dels de disseny) havien aconseguit a la capital del regne després d'abaixar-se els pantalons nombroses vegades .

I ara què en queda de tot això? Absolutament res, un camp de batalla erm, un país desvalgut on ja només  els més  reaccionaris gosen negar l'evidència de que ens trobem en un punt de no-retorn, un punt d'inflexió que  comporta unes coordenades noves que ni el més imaginatiu dels estrategs geopolítics podia haver intuït.

                                       http://www.wix.com/arenasprat/2014

L'eco del temps

Hi ha qui diu que els fets que es narren a L'eco del temps són irreals, impossibles, i que el fenòmen dels universos paral·lels és fruit de la imaginació i sense cap base científica, almenys fins ara. 

En un proper post entrarem en matèria a partir de les hipòtesis d'un dels físics més prestigiosos dels EEUU, Michio Kaku, professor de Física Teòrica de la City University of New York.

De moment, quedem-nos amb aquest detall. Es tracta d'una fotografia d'un personatge que va viure a Bristol, a l'estat nordamericà de Tenesse, cap a l'any 1872 i que suposo que el senyor Nicholas Cage deu trobar, com a mínim, torbadora. Com qualsevol de nosaltres en descobrir-nos en una fotografia amb més de cent anys d'antiguitat.

https://sites.google.com/site/lecodeltemps/

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

L'eco i Flammarion

El gravat Flammarion és d'origen desconegut encara que la majoria d'estudiosos el situen entre  l'Edat Mitjana i el Renaixement. No va ser, però, fins el segle XIX que va tenir una certa notorietat quan l'astrònom Camille Flammarion el va incloure en el seu llibre L'Atmosphere: Météorologie Populaire, imprès a Paris l'any 1888. Des d'aleshores ha estat objecte de nombrosos estudis per a esbrinar-ne el seu significat, si es que en té,  així com l'autor. Fins ara, res de res. Misteri absolut.
Pot ser una bona il·lustració per a la portada de L'eco del temps.

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

L'eco i el pèndol

Durant els mesos que va durar l'elaboració del manuscrit  de "L'eco del temps", alguns llibres van passar per les meves mans. En un d'ells,  "El prisma i el pèndol" de Robert Crease, hi vaig llegir un paràgraf que reflectia a la perfecció la línia argumental  de L'eco i les implicacions d'aquesta història. I com se sol fer en aquests casos, he inclòs aquestes nou línies a l'encapçalament del llibre.

“Ho vaig veure per primera vegada en un curs d’òptica a la Universitat d’Edimburg” va escriure una astrònoma en la seva contribució a la meva enquesta de Physics World, per a referir-se a l’experiment de les dues fenedures amb electrons. “El professor no ens va dir el que succeiria”, va continuar, “i l’impacte va ser brutal. Ja no recordo els detalls de l’experiment, però sí la distribució de punts que, de sobte, vaig veure que formaven un patró d’interferència. És fascinant de la mateixa manera que ho és una obra mestra d’art o una escultura. Veure l’experiment de la doble fenedura executat davant dels teus ulls és com veure un eclipsi de sol per primera vegada: un calfred primitiu et recorre tot el cos, sents com se’t posa la pell de gallina als braços, i penses, Déu meu! Aquesta història de l’ona-partícula és realment certa, i notes com les bases del teu coneixement trontollen" 

El prisma i el pèndol,  Robert  Crease

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Pairolí. Cheever. Hopper.

En un dels posts del mes de juliol parlava de l'extraordinari “Octubre” de Miquel Pairolí. Desconec si l'escriptor de Quart tenia John Cheever entre les seves fonts d'inspiració, tant estilísiques com temàtiques, però els paral·lelismes entre “Octubre” i “The journals” són tan o més sorprenents que les que us vaig presentar en un altre post dedicat a Zipoli i Morricone.

Són aquelles coincidències que van més enllà de qualsevol lògica, com si es tractés del mateix autor però amb dues coordenades temporoespaials diferents i allunyades. La soledat, els jocs d'ombres i llums i la malenconia són presents de forma quasi bé obsessiva en ambdós autors. Una forma diferent d'observar la realitat més banal mitjançant una òptica cristallina i inquietant. Potser l'obra de l'autor nord-americà té un toc de sordidesa gens embafadora, elegant, que no trobem en Pairolí. En certa manera com una versió literària de les pintures d'un altre nord-americà, Edward Hopper.

I així, de Pairolí a Hopper, passant per Cheever, es tanca un altre cercle, un altre eco del temps.

                                        http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Arvo Pärt

La música d’Arvo Pärt, la fascinació per allò desconegut i la guerra són tres dels fils conductors de la trilogia que tanca “L’atlant” i que en el vídeo d'aquest post algú ha combinat amb mestria. Són unes imatges de l'exèrcit nord-americà que van ser desclassificades ja fa anys i on es mostren els instants previs a una de les primeres explosions nuclears així com la mateixa detonació. Desenes, centenars de soldats davant d'un experiment que canviaria el curs de la Història i de la civilització. Desconeixedors del poder d'aquest nou tipus d'arma, molts d'ells amb el anys van desenvolupar  càncer.

Un d’aquests fils conductors, la fascinació per allò desconegut, persisteix a “L’eco del temps”, història completament deslligada de les tres anteriors però que segueix endinsant-se en els territoris que s'intueixen més enllà de l'Univers conegut, aquells que Feynman va insinuar ja fa uns anys i als que tard o d'hora hi arribarem.

L'atlant de Mur

De tots els pantocràtors romànics, el de Taüll és possiblement el més conegut.

N'hi ha, però, d'altres que per diferents motius no formen part de l'imaginari col·lectiu quan parlem d'aquest tipus d'expressió artística. A l'absis de l'església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, n'hi havia un que a començaments del segle XX va ser malvenut a un museu americà i per aquest motiu, entre d'altres, ha quedat relegat a un segon terme al nostre país. De tots els pantocràtors és potser el més enigmàtic. O almenys això és el que diuen els experts.

Fixeu-vos en la fotografia. Tots els personatges del fresc estan fets segons els cànons romànics: figures hieràtiques, desproporcionades i amb sensació de frontalitat, a més a més d'una bidimensionalitat i manca de perspectiva molt característiques, quasi bé angoixants. En canvi, a la finestra de l'esquerra hi trobem la representació d'un personatge que sosté una mena de ventall que representa la volta celeste, un atlant, que trenca tots aquests cànons. El veiem saltant o possiblement dansant. Perspectiva i tridimensionalitat claríssimes tant en el personatge com en l'estructura que suporta amb les mans. L'expressió, burleta, insinuant un somriure.

www.wix.com/arenasprat/Latlant

Itàlia, Espanya, 2014 i LEAP2020

A l'anterior post hi era present una de les cares de la moneda italiana, la de Zipoli, Morricone o fins i tot Robert de Niro, que malgrat haver nascut a Nova York, és nét d'italians que van emigrar als Estats Units a començaments del segle XX.

Ja fa dies, però, que l'altra cara d'aquesta mateixa moneda està sent notícia. Itàlia, juntament amb Espanya, està en el punt de mira dels organismes que remenen l'economia mundial. Dos països que s'estan abocant a l'abisme després d'uns anys d'haver viscut molt per damunt de les seves possibilitats, amb un endeutament estratosfèric i uns nivells de corrupció insostenibles entre la classe política. Dos països que constitueixen el nucli central de "2014", la història que precedeix a "L'atlant" dins d'una trilogia inspirada en les "Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales.

I fa ja vora un mes que comentàvem en un altre post que s'iniciava el semestre dels Bons del Tresor americans (els T-Bonds). Com era d'esperar (LEAP2020) doncs, recentment Standard & Poor ha rebaixat per primera vegada a la Història la qualificació del deute d'Estats Units. De AAA a AA+. De moment.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

Morricone. Zipoli.

Malgrat els tres-cents anys que  separen aquestes dues composicions, el concert per a oboè i violoncel de Domenico Zipoli i la banda sonora de la pel·licula "La Missió" d'Ennio Morricone, les semblances són extraordinàries. Desconec si aquest darrer es va inspirar en el primer o es tracta tan sols d'una coincidència. Sigui el que sigui, tenen un protagonisme concret a "L'eco del temps".

A més a més de tractar-se de dos compositors italians, les obres tenen molts punts en comú. Sense anar més lluny, el paral·lelisme entre la fantàstica biografia de Zipoli i els fets que es narren a la pel·licula. Costa destriar si són dues cares de la mateixa moneda, dos universos independents que de forma cíclica i tangencial coincideixen gràcies al Sr De Niro o simplement la segona és un eco en el temps de la primera 

Efecte Midlands

"L'eco del temps", com tots el ecos, tard o d'hora sol tornar. I aixi ho fa avui en forma de post.

Un post quasi be anecdotic ja que  algu m'ha comentat que fa dies va  experimentar l'efecte Midlands.

Estavem parlant de neurotransmissors (suposo que ja us haureu adonat que el teclat que tinc aquesta setmana no te accents) amb un col.lega. A  "L'eco", aquesta paraula tan estranya hi apareix forca vegades. Pels qui en desconeixeu el significat nomes aclarir-vos que els neurotransmissors son unes mol.lecules tan o mes complexes que la propia paraula i que tenen la funcio de transmetre els impulsos nerviosos d'una cel.lula (nerviosa i/o sensitiva) a una altra.  La seva "efectivitat", per dir-ho  d'alguna manera, es veu influida per factors com la temperatura, el pH, etc.

Doncs be, amb tots aquests conceptes neurofisiologics un ja esta en condicons  d'entendre l'efecte Midlands i que no es res mes que la curiosa percepcio que es te del sabor d'un cafe despres d'haver pres un gelat, si pot ser, de maduixa natural. Proveu-ho.

El gelat de maduixa disminuiex la temperatura a nivell de les papil.les gustatives de la llengua i, en menor grau,  l'acidesa de la maduixa  ho fa amb  el pH. El metabolisme ( i per tant, la precisio) dels  neurotransmissors entre les cel.lules sensitives i les que condueixen l'estimul fins al  cervell, tal i com hem dit abans, es veu alterat de forma temporal per aquests canvis. Doncs si proveu un cafe entre cinc i deu minuts despres del gelat, hi descobrireu un sabor completament diferent del que te habitualment aquesta beguda. Alguns hi perceben un gust de canyella, altres de regalesia. Vaja, de tot menys de cafe.

Insistir en el periode en que s'ha de fer l'experiment : entre cinc i deu-quinze minuts despres del gelat.

I que te a veure l'efecte Midlands amb "L'Eco"? : doncs la vulnerabilitat dels sentits a l'hora de percebre el temps,  l'espai o  la materia.

ROCALLAURA

Aquesta vella etiqueta de les ampolles d’Aigua de Rocallaura  ens dóna una idea de  com havia de ser el balneari de Rocallaura quan va dissenyat a començaments de segle XX.. El propietari,  el Sr Vilanova, volia que l’edifici reflectís la majestuositat i elegància dels grans balnearis europeus, molt populars durant aquells anys. Desgraciadament, les despeses d’aquesta colossal obra foren molt més elevades del que  es va pressupostar inicialment ( desconec si hi va haver algun altre motiu de caire no econòmic) i la construcció va ser abandonada durant una colla d’anys.

La següent fotografia  ens mostra l’estat de degradació en el que va  quedar  durant gairebé un segle.

L’estructura  blanca de quatre pisos va tenir nombroses i variades utilitats, des de corral  fins a magatzem  per a guardar-hi estris dels pagesos dels rodals. Fins i tot, durant la Guerra Civil, va servir de presó i de petit hospital per a ferits menors. Va quedar en aquest estat d’abandó fins que a començaments del segle XXI un dels descendents del Sr Vilanova en va reiniciar la seva rehabilitació i construcció. L’estructura final guarda una certa semblança amb el projecte inicial malgrat que la torre central, l’ala i la torre de ponent finalment no es van arribar a construir.

I després d’aquesta atzarosa història, aquest és l’aspecte actual del balneari:

L’edifici ha estat decorat d’una forma exquisida i elegant amb obres de diferents artistes que donen a cada espai una lluminositat i atmosfera canviant, eclèctica.

A “L’atlant”,   Mateu Badia s’interessa pels quadres que decoren una de les sales del balneari. Una d’elles, una marina, és obra d’un desconegut pintor amb les inicials F.G. Aquest detall, completament imaginari,  és força curiós ja que en una visita recent a aquest lloc em vaig adonar que una de les sales annexes al menjador, una mena de zona de descans amb còmodes  seients de boga i  vímet,  hi havia una exposició permanent d’un pintor amb les mateixes inicials, Ferran Giné.

Els olis d’aquest pintor barceloní instal·lat a l’Urgell desprenen la mateixa lluminositat que la marina  de L’atlant, obra d’un altre pintor i casualment amb les mateixes inicials F.G.

Aquí en teniu algunes mostres:

Quant a la música que s'hi sentia, menys coincidències. El mateix piano però unes altres melodies,  les repetitives i gairebé hipnòtiques composicions de Ludovico Einaudi.

Octubre

L'enigma de Miquel Pairolí és un llibre excepcional.  

L'escriptor de Quart, sempre discret i en un segon pla, va publicar el seu tercer dietari  la tardor de l'any passat i el va titular Octubre. Ja de per si el títol és atractiu i ens dona  moltes pistes sobre els continguts de l'obra.  El vaig trobar excel·lent la primera vegada que el vaig llegir ja fa vuit mesos, però la segona lectura de l'Octubre i que tot just vaig acabar ahir, ha estat extraordinària.

 Havíem de quedar per comentar algunes coses de L'atlant tal i com ho vam fer amb 2014 i Tedèum. Els seus suggeriments eren sempre intel·ligents, magistrals. Ara ja no podrà ser. Molts ens pensàvem que canviava de diari, que deixava El Punt.

Vaig parlar l'altre dia amb l'editor per afegir a la darrera pàgina  de L'atlant  A la memòria de Miquel Pairolí

Un millor que dos

Avui incorporo el contingut de "L'eco del Temps" al blog de "L'atlant" per simplificar-ho tot.

Un millor que dos, com amb la majoria de les coses.

El blog  que feia referència als fets extraordinaris que van viure l'Hector i l'Ainara ha tingut una vida molt efímera, però tractant-se d'una història com la de "L'eco del Temps" no és d'estranyar

La primera entrada d'aquell blog deia :

"Una història, dues, tres. Infinites possibilitats a partir de la singularitat que es va crear durant l'accident del vint-i-sis de maig del 2010 a les instal·lacions del CERN, a Ginebra. El físic Hèctor Turan i l'Ainara Torres des d'Auckland, Nova Zelanda, descobreixen que el temps com a valor absolut, com a coordenada, és infinitament més fràgil que la capa d'ozó o les reserves de la biosfera."

Tardor 2012

I la segona :

Ha trucat la J. per dir-me que li agrada molt el plantejament inicial de la història malgrat que a aquestes alçades ni tan sols pot intuir per on discurrirà L'eco del temps. És torbador.

Encara és un borrador de 235 pàgines i queda molt per a la tardor del 2012. Alguns errors gramaticals que s'aniran corregint.

Juliol 2011

Aquest Juliol comença el semestre dels  T-Bonds (Bons del Tresor) americans i que d'alguna forma condiciona aquesta història, "2014", i de retruc, "L'atlant"

www.wix.com/arenasprat/2014

François Mauriac i L'atlant

 “La vida de la major part dels homes és un camí mort que no condueix enlloc. Però d’altres saben, des de la infància, que van cap a una mar desconeguda. Des del principi senten l’amargor del vent i el sabor de la sal arriba als seus llavis, fins que, franquejada la darrera duna, aquesta passió infinita els colpeja la cara amb arena i escuma. Només els resta precipitar-se a l’abisme o tornar sobre les seves pròpies passes.”

                                                           François Mauriac. Els camins de la mar

Per què L'atlant?

Fa més de noranta anys que  l'extraordinari pantocràtor romànic de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà,  va ser venut per poc més de set-mil pessetes  al Museum of Fine Arts de Boston, Massachusetts.

De tots els personatges d'aquest fresc de vuit segles d'antiguitat, n'hi ha un que d'una forma descarada,  insolent, destaca de la resta, fins i tot per damunt de la figura del propi crist.

De la mà del Dr. Mateu Badia, cardiòleg del Massachusetts General Hospital, aquesta història ens endinsa en els abismes de la raó.

Tardor 2011.

Us deixo aquest link

www.wix.com/arenasprat/Latlant