dilluns, 25 de juliol del 2011

ROCALLAURA


Aquesta vella etiqueta de les ampolles d’Aigua de Rocallaura  ens dóna una idea de  com havia de ser el balneari de Rocallaura quan va dissenyat a començaments de segle XX.. El propietari,  el Sr Vilanova, volia que l’edifici reflectís la majestuositat i elegància dels grans balnearis europeus, molt populars durant aquells anys. Desgraciadament, les despeses d’aquesta colossal obra foren molt més elevades del que  es va pressupostar inicialment ( desconec si hi va haver algun altre motiu de caire no econòmic) i la construcció va ser abandonada durant una colla d’anys.
La següent fotografia  ens mostra l’estat de degradació en el que va  quedar  durant gairebé un segle.


L’estructura  blanca de quatre pisos va tenir nombroses i variades utilitats, des de corral  fins a magatzem  per a guardar-hi estris dels pagesos dels rodals. Fins i tot, durant la Guerra Civil, va servir de presó i de petit hospital per a ferits menors. Va quedar en aquest estat d’abandó fins que a començaments del segle XXI un dels descendents del Sr Vilanova en va reiniciar la seva rehabilitació i construcció. L’estructura final guarda una certa semblança amb el projecte inicial malgrat que la torre central, l’ala i la torre de ponent finalment no es van arribar a construir.
I després d’aquesta atzarosa història, aquest és l’aspecte actual del balneari:


L’edifici ha estat decorat d’una forma exquisida i elegant amb obres de diferents artistes que donen a cada espai una lluminositat i atmosfera canviant, eclèctica.
A “L’atlant”,   Mateu Badia s’interessa pels quadres que decoren una de les sales del balneari. Una d’elles, una marina, és obra d’un desconegut pintor amb les inicials F.G. Aquest detall, completament imaginari,  és força curiós ja que en una visita recent a aquest lloc em vaig adonar que una de les sales annexes al menjador, una mena de zona de descans amb còmodes  seients de boga i  vímet,  hi havia una exposició permanent d’un pintor amb les mateixes inicials, Ferran Giné.
Els olis d’aquest pintor barceloní instal·lat a l’Urgell desprenen la mateixa lluminositat que la marina  de L’atlant, obra d’un altre pintor i casualment amb les mateixes inicials F.G.
Aquí en teniu algunes mostres:



Quant a la música que s'hi sentia, menys coincidències. El mateix piano però unes altres melodies,  les repetitives i gairebé hipnòtiques composicions de Ludovico Einaudi.