dijous, 22 de desembre del 2011

L'eco del Temps

Al post del 28 de setembre em referia a Michio Kaku per a donar una explicació mínimament científica als fets que es narren a L'eco del Temps. Malgrat que encara falta un any per a que aquesta història vegi la llum en forma de llibre, sigui per casualitat o per qui sap què, els darrers dies han aparegut als diaris diverses notícies referint-se a aquest tema. Des de Ginebra fins a Harvard, tot apunta en aquesta direcció. La darrera, i que de fet sintetiza molt millor que el professor Kaku la possible explicació a la curiosa història de l'Hèctor, és aquesta entrevista a Lisa Randall que avui publica La Vanguardia.

https://sites.google.com/site/lecodeltemps/


Cree usted en partículas invisibles e intangibles.
No creo: sé que existen.

¿Cómo lo sabe?
Indicios, modelos teóricos, proyecciones matemáticas...

¿Y a qué conclusiones llega?
Existen universos ocultos.

¿Dónde?
Aquí.

¿Otros mundos, pero dentro de este?
Es un modo poético de decirlo.

Dígamelo a su modo.
El cosmos tiene dimensiones extras.

¿Qué entiende por dimensiones extras?
Otras dimensiones más allá de las tres que experimentamos cada día.

¿Desde cuándo lo sabe?
Se planteó tal posibilidad hace casi un siglo, y trabajos de los últimos años nos lo confirman.

¿Qué trabajos?
Los que buscan unificar todas las fuerzas de la física, la teoría de cuerdas, las branas...

¿Qué son las branas?
Otros planos de la realidad, otras dimensiones.

Explíquemelo para que se entienda.
Imagine una cortina de ducha.

Bien.
Imagine unas gotitas de agua deslizándose por esa cortina.

De acuerdo.
Viajan por el plano de la cortina, y para las gotitas sólo existen dos dimensiones.

Sí.
Para nosotros, que las vemos, hay tres dimensiones: vemos las gotas desde una tercera dimensión, desconocida para ellas.

Entendido.
Análogamente, si nosotros somos como esas gotas, además de las tres dimensiones que captamos, existen otras.

¿Cuántas?
No se sabe. Quizá nueve o diez dimensiones más, según la teoría de cuerdas...

¿Cómo son?
Algunas son muy pequeñas, otras son muy grandes. Están enrolladas, o arqueadas... Me interesan las que son lo bastante grandes como para que detectemos su influjo.

¿Qué influjo?
En la fuerza de gravedad, para lo que no hay explicación satisfactoria... si no consideramos el influjo de otra dimensión. Es lo mismo para otros fenómenos raros del cosmos.

¿Qué le fascina más de lo que investiga?
¡Todo! Me resulta fascinante la posibilidad de entender el universo, de conocer los elementos que lo constituyen: he llegado a la conclusión de que hay una dimensión extra infinita.

¿Infinita?
Es la única solución coherente para encajar ciertos efectos físicos que resultaban inexplicables de otro modo.

¿La estética de una solución puede cegar a un científico?
La belleza no es garantía de nada, pero anima a continuar indagando.

¿Puede una ecuación ser tan bella como un poema?
La creatividad es tan determinante en matemáticas como en poesía.

Las ideas, los sueños... ¿guardan alguna relación con esas dimensiones extras?
No tengo respuesta para eso.

¿Qué partícula es la más elemental del universo?
Los quarks y los leptones son los constituyentes fundamentales de la materia visible. Pero es probable que haya más cosas.

¿Qué quiere decir?
Afinando la tecnología actual, podríamos descubrir nuevas partículas elementales. Con el colisionador de partículas de Ginebra hallaremos –calculo que en menos de un año– partículas que confirmen las dimensiones extras del cosmos.

¿Confirmarán que los neutrinos son más rápidos que la luz?
Hay que seguir contrastando esos experimentos. Si fueran correctos, evidenciarían una teoría subyacente a la de Einstein, sin invalidarla por ello.

¿Qué le ilusionaría encontrar?
Algo sobre la naturaleza de la materia oscura. La materia oscura interactúa con la gravedad, pero no con la luz.

¿Qué es la materia oscura?
Sólo el 4% del universo es materia: las estrellas, el Sol, los planetas, usted y yo... El 23% del universo es materia oscura.

¿Y el 73% restante?
Energía oscura, la energía del vacío, un campo que ocupa todo el espacio...

Me pierdo...
Además, para cada partícula hay una antipartícula, íntimamente relacionadas ambas: hay materia y antimateria.

¿Cuál es su partícula favorita?
De los seis tipos de quark que conocemos, me interesa especialmente el top, que es el quark más pesado, con más masa.

¿Aparecerá Dios en el colisionador?
Es bastante improbable.

¿No hay riesgo de que el colisionador cree un agujero negro y un cataclismo?
Un agujero negro aparecería y desaparecería a gran velocidad. No hay ningún peligro, ja, ja... De hecho, el centro de nuestra galaxia, en uno de cuyos brazos estamos, es un agujero negro.

Glups.
No se preocupe por eso: ¡deberíamos preocuparnos más de otras cosas!

¿De qué?
Del futuro de la democracia, por ejemplo.

dimecres, 14 de desembre del 2011

JAIME. IÑAKI. LETIZIA

Fa temps que estem assistint a un esclat constant de nombroses bombolles. La inmobiliària i la financera ja fa tres anys que van petar. Sembla, fins i tot, que la financera era més aviat un pre-esclat, ja que el veritable, segons els experts, està per arribar. Ja veurem. Ara tot just comencem a ser testimonis de l'esclat de dues bombolles més: la política i la moral.
Però de totes, la que més sorpreses pot donar és un altre tipus de bombolla, la monàrquica. O reial. Aquesta darrera és una bombolla que s'ha anat covant des de fa més de tres dècades. Premsa, estaments polítics i socials i religiosos entre d'altres, han anat alimentant una autèntica aberració mitjançant un pacte de silenci i un servilisme sovint ridícul, empalagós. Tot el que fes referència a la Corona era sagrat, perfecte. Ni el més mínim indici de crítica, d'anàlisi rigorós del que feien i deien els seus membres. Impermeables al control polític i econòmic. Ja no diguem el personal. I així han anat fent la viu-viu fins les fastuoses noces de la jovenalla. Els saraus van tenir lloc a Sevilla, Barcelona i Madrid. Tots contents, catalanets inclosos.
Però com sempre sol passar amb les bombolles, ni els més experts en la matèria podien imaginar com acabaria petant aquesta tan sui-generis.
I ho ha fet des de dins i per etapes. La primera bombolleta, la del Sr Jaime, va petar fluixet, molt fluixet, esmorteida pel paper cuixé i un altre tipus de paper.
La segona, la de l'Iñaki, ha estat de traca i mocador. Qui havia de dir que aquella parelleta perfecta amb nens rossos i repolits amagava unes històries tan sòrdides. Com sol passar, darrera de qualsevol tipus d'ostentació, ja sigui econòmica o moral, sentimental o personal, hi sol haver sordidesa, molta sordidesa.
La tercera i definitiva bombolla serà la de la Sra Letizia. Veurem què ens depara aquesta, però promet, i molt. I com sempre, ni el més agosarat dels estrategues polítics ara per ara té la més mínima noció com i quan esclatarà. Sembla que el regnat de Felip VI no serà tan plaent com el del seu pare.
Amb els anys, alguns encara es preguntaran en què deuria pensar el jove monarca, plorós, mentre signava a finals del 2014 el nou status-quo al Palau dels Montcada de la vila de Fraga, a la Franja de Ponent, si en el tema territorial o en el personal.
Definitivament, alguna cosa està succeïnt.

http://www.wix.com/arenasprat/2014






divendres, 9 de desembre del 2011

ARVO PÄRT. RAMON PRAT

L'atlant tanca una història que es va iniciar amb Tedèum. Des d'aleshores moltes coses han anat canviant en aquestes gairebé set-centes pàgines. Bona part de Tedèum transcorria al nucli antic de Lleida, des del Carrer Cavallers a l'Auditori Enric Granados. La música que hi sonava era la d'Arvo Pärt i l'atmosfera que s'hi respirava era la d'un altre músic, Ramon Prat. Fa temps algú em va comentar si Arvo Pärt era un mig anagrama de Ramon Prat. No me n'havia adonat, però és curiosa la coincidència. Al final tot encaixa i un dels punts d'inflexió de la història és la vella botiga de música del Carrer Cavallers. Casa Prat era el lloc de reunió dels membres de l'Orquestrina Prat, com el senyor Briansó, el senyor Sopeña, el Carabruta, el Pintoret, el Serrano o el Josepet. La mateixa orquestra que durant dècades va tocar a moltes festes majors de les comarques de Lleida, inclosa la de Guàrdia de Mur, al Pallars, al costat mateix d'on va ser expoliat el pantocràtor romànic que avui s'exposa al Museum of Fine Arts de Boston. El cercle es tanca.


divendres, 2 de desembre del 2011

VESPRES A VALLBONA

Fa més de 800 anys que al monestir de Santa Maria de Vallbona i de forma ininterrompuda, cap al tard s'hi celebren les Vespres. A dos quarts de vuit, tot just quan s'apaga el darrer so de la campana del cimbori, les vuit germanes benedictines inicien un cant melangiós acompanyades pel so de l'òrgan que els Blancafort de Collbató han anat tenint cura durant generacions. El públic és escàs. Tres o quatre persones, la majoria passavolants o turistes que s'han deixat caure per la Vall del Corb o han tramuntat la Serra del Tallat. Aquesta celebració no sol figurar de forma destacada en cap guia turística, per la qual cosa el boca-orella sol ser l'única forma de descobrir-la , a part de la casualitat o tasques d'investigació en els arxius del monestir. És així, al menys a L'atlant, com el Mateu hi arriba, seguint el fil de la curiosa història del pantocràtor romànic de Santa Maria de Mur, al Pallars. I es que la que fou abadessa del convent durant bona part del primer quart del segle XX, Maria Teresa Ribera Sans, en sabia alguna cosa. Filla de Tivissa, era germana del professor Josep Ribera Sans, catedràtic de Cirurgia a la Facultat de Medicina de Madrid i de Mossèn Ribera, capellà de la petita parròquia de Mur.