dijous, 27 de setembre del 2012

LES CONDICIONS POLÍTIQUES DEL RESCAT

Avui la diplomàcia alemanya es trobava en primera fila entre  public present a la sessió del parlament. La votació d'aquest dijous representa un punt d'inflexió, de no retorn. A hores d'ara ja sembla tot lligat i el Sr Mas no vol deixar res a la improvisació. No és dels que es llença a l'aventura. I menys al buit.
Així doncs, a més a més de les duríssimes condicions econòmiques que el directori europeu imposarà a Espanya pel rescat total del país, n'hi ha una que a hores d'ara el govern de Rajoy no en vol ni sentir a parlar però que, inexorablement, haurà d'acceptar si no vol abocar Espanya a la fallida. Vindrà imposada amb el mateix paquet del rescat i no és ni més ni menys que la d'acceptar  el referèndum d'autodeterminació a Catalunya proposat per Mas. Rescatar una Espanya més petita i dèbil té molts avantatges per als socis Europeus. Entre d'altres, la docilitat.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

dijous, 26 de juliol del 2012

FULL DE RUTA . ESCENARIS

És evident que el farol del pacte fiscal és només això, un farol. Però a la vegada una excusa per a les importants decisions que es prendran els propers mesos. Com aquell que diu "ja us vaig avisar..."
Els milhomes de Madrid, els "macarres" com algú del Govern els va definir, han dit el que havien de dir, sorneguers i prepotents, i que de fet era el que el Sr Mas esperava. La coartada és perfecta. El suport a una secessió unilateral és majoritari al pais. Com a bon convergent, tot ha d'estar ben lligat abans de prendre qualsevol decisió, per intrascendent que aquesta sigui. El compte enrrere ja ha començat i a Madrid ho saben. La maquinària estatal fa temps que treballa, primer a l'ombra, i després, quan la cosa ja sigui oficial, obertament.
Hem d'esperar, doncs, un reguitzell inacabable d'imputacions judicials dels líders soberanistes en temes que molts ja creien oblidats o de nous i dissenyats per a la ocasió.
Cap a la tardor, davant del fracàs irreversible del pacte fiscal, el Sr Mas haurà de convocar eleccions, presentant-s'hi amb un programa ja obertament sobiranista, sense ambigüitats, que juntament amb Esquerra, Solidaritat i Iniciativa han de donar una majoria parlamentària àmplia per a una declaració unilateral d'independència i que hauria de ser refrendada pel país a posteriori. El repte és temptador per a qualsevol polític. És una ocasió única per passar a la Història i voluntaris no en faltaran. Mas. Els Oriols. La Història. Qui sap. Ara ja hi ha més a guanyar que a perdre. Però només ara, mai abans havia existit una confluència de factors com l'actual.
I és aquí on comença el veritable ball de bastons ja que aquest paisatge, nou i radical, ensorraria les perspectives de recuperació econòmia d'Espanya, abocant-la definitivament al rescat total.
Antes pobre que rota. A La Moncloa, algú ja ha començat a rellegir l'article 8 de la Constitució. Els punts, les comes, les ambigüitats. Tot compta a l'hora d'una decisió com aquesta, possiblement la més important que mai s'hagi pres a Espanya.
Mentrestant, els Comités de Consciencia Ciudadana estan a l'aguait, preparats arreu del país.
El punt d'inflexió, ara si, la tardor del 2012.


dissabte, 21 de juliol del 2012

UN RESCAT MOLT SUI GENERIS


Espanya, com a unitat, no és rescatable per tamany i complexitat i Brusel·les n'és conscient. Una de les possibilitats que el Directori Europeu contempla seria la divisió -secessió- en tres estats ja sigui confederats o definitivament independents per tal que els dos que fossin viables econòmicament per les seves peculiaritats industrials, econòmiques i geopolítiques quedessin fora del rescat i el tercer, encara que territorialment molt més gran que la resta, ja assumible per a un rescat per part de Brusel·les.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

dissabte, 23 de juny del 2012

PRESENTACIÓ DE "L'ATLANT" A BARCELONA

El dia 6 de Juliol d'enguany, es farà la presentació de la novel·la a la Llibreria Catalonia de Barcelona.


dilluns, 14 de maig del 2012

UN "CUENTO XINO" ( 2ª part)



Sense comentaris.


UN "CUENTO XINO"

Ara fa dos anys s'inaugurava l'espectacular edifici de l'òpera de Guangzhou, capital d'un dels cantons meridionals de la Xina i obra de l'arquitecta iraquiana Zaha Hadid. Després de cinc anys i 130 milions d'euros, els habitants de la regió contemplaven bocabadats la colossal estructura de vidre i acer amb forma, curiosament, de bombolla.
Però tot just ara fa un any han començat a aparèixer les primeres esquerdes i a caure, literalment, trossos del sostre damunt de la platea i l'escenari. L'edifici adia d'avui no té encara una companyia d'òpera estable.
Sembla com si aquesta obra d'enginyeria per si sola, i a falta d'actors, volgués representar la seva particular funció, aquella en què apareix com el paradigma d'una bombolla econòmica que s'està gestant a la Xina, en aquest cas mitjançant un altre tipus d'enginyeria: la financera, social i política.
Estem, possiblement, davant la mare de totes les bombolles. I com tota bona bombolla, és negada des d'un bon principi una i mil vegades, tal com es va fer amb la que fa tot just tres anys ens va esclatar als nassos.



                                         http://www.wix.com/arenasprat/2014

dimarts, 1 de maig del 2012

AQUÍ? AIXÒ MAI!

Article publicat a Vilaweb el 6 Abril 2012

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), 6 d'abril de 1992: dues parelles seuen al SOS Cafè, a tocar la vila olímpica, per celebrar, com cada any, l'aniversari que marca l'entrada dels partisans a la ciutat per alliberar-la dels nazis. Aquest any la festa és diferent. Es miren als ulls, emocionats, i no hi veuen cap enemic bosnià musulmà, croat catòlic, serbi ortodox, jueu o agnòstic, només quatre vells amics d'aventures que, després del referèndum de la independència de fa tot just un mes, bromegen perquè ara hauran d'anar a l'estranger per arribar a la caseta que tenen a la platja. Sí, la veïna Croàcia està en guerra, però això, aquí, a Sarajevo, la Jerusalem dels Balcans, on totes les comunitats han viscut sempre en pau, no passarà, no pot esclatar en flames. Ni s'imaginen que anit, els polítics que van boicotar les urnes, han donat l'ordre de sotmetre la ciutat al pitjor setge de la història: mil quatre-cents cinquanta llarguíssims dies. Ells, ni s'imaginen que aquest serà el seu darrer cafè junts.

Barcelona (Catalunya), 6 d'abril de 2012. Dues parelles van al teatre i, tot passant davant les cendres del cafè Starbucks de la plaça d'Urquinaona, discuteixen sobre com s'ha tornat tot, que ni tan sols es podran vendre el pis que van comprar a la Vila Olímpica el 1992. Diuen que, si ens empenyen cap a la independència, que les provocacions són cada vegada més flagrants, protesten per la pèrdua de llibertats; intueixen que, acabada ETA i al-Qaida, ara voldran obrir un nou front, 'el problema català', per justificar abusos i retòriques viscerals. Cap no s'ha interrogat mai sobre la identitat nacional de l'altre, sobre què faria cadascun en cas que algú s'atrevís a jugar amb el foc del conflicte: Guerra, aquí? Això, mai! Demaneu-ho als bosnians.

Eric Hauck, periodista, va fer el seguiment del setge de Sarajevo, 1992-1996



                                          http://www.wix.com/arenasprat/2014

dimecres, 11 d’abril del 2012

INTERVENCIÓ

Article publicat a Vilaweb el 11 d'Abril 2012

Per què Espanya serà intervinguda i què passarà després?
És molt difícil que Espanya eviti el rescat · Us n'exposem deu raons
Aquestes últimes hores ha tornat a fer-se evident que l'estat espanyol és molt a prop de ser intervingut econòmicament per Europa. La situació és cada vegada pitjor, amb uns indicadors econòmics molt negatius, l'anunci de grans retallades pel govern espanyol i una pressió enorme sobre el deute estatal. Aquesta situació té unes causes clares, i us les detallem en deu punts:
1. Els bancs tenen més actius tòxics que no pas reals. Segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat espanyol, dels 323.000 milions d’euros cedits en crèdits d'habitatge 175.000 són ‘problemàtics’, que vol dir que no es podran tornar. Això posa tota la banca espanyola en fallida.
2. El preu de l’habitatge encara baixa; per tant, la bombolla financera encara no ha esclatat del tot. El gran mal espanyol és aquest. De moment han caigut un 25% respecte del preu màxim, però els analistes financers compten que la caiguda serà, aquests dos anys vinents, d’un 20% més, tirant baix. Per tant, el valor dels bancs no és de cap manera real, car continuen comptant amb els pisos i cases com si tinguessin un valor que ja no tenen.
3. El sector financer espanyol té molts entrebancs a Portugal. Segons les estimacions oficials, més de 78.000 milions del dèficit portuguès són de bancs espanyols, que difícilment es poden permetre més pèrdues.
4. Els bancs encara necessiten més diners per a no fer fallida. El governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordoñez, ho va dir així mateix en públic en una conferència de premsa ahir. Això representa una tensió enorme sobre l’economia total per l’amenaça d’haver de distreure encara més actius..
5. Les previsions de creixement de l’economia espanyola són nul·les. La recuperació és, doncs, impossible.
6. La política d’austeritat enfonsa la competitivitat. A part les retallades anunciades per la Generalitat de Catalunya i les que ja va fer efectives el govern socialista, el govern de Mariano Rajoy n'ha anunciades per valor de 37.000 milions d’euros, una xifra enorme que l’economia espanyola no pot pair sense que se'n ressenti seriosament la seva capacitat de creixement.
7. Espanya és incapaç d’equilibrar el dèficit, com li demana Europa. Els dirigents europeus van demanar als governs, concretament al govern espanyol, la reducció del dèficit al 4,4. Però el govern espanyol no s'hi avé i es proposa d'arribar al 5,8.
8. La desocupació és enorme; un jove de cada dos no té feina. Amb un índex de desocupació del 24,3%, en general, i del 50,5% entre els més joves de vint-i-cinc anys les conseqüències negatives de la crisi són ingents; tant per la tensió social, com per la manca d’ingressos de l’estat i per la demanda de recursos per a ajudar els sense-feina.
9. El govern espanyol és políticament feble, malgrat tot, perquè no governa ni a Catalunya, ni al País Basc ni a Andalusia, tres territoris que tenen la majoria de la població i els recursos econòmics de l’estat. A més, l'actitud antiautonòmica pot provocar una gravíssima crisi institucional.
10. La prima de risc ateny límits històrics, semblants als que van motivar el rescat de Grècia. Quan un govern ha de pagar més diners per a tornar el deute que no els que té l’única solució és la intervenció.
I què passa quan hi ha una intervenció?
En cas d'intervenció la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional deixen una gran suma de diners a l’estat fallit. Amb aquests diners, formalment un crèdit, es ‘rescaten’ els deutes principals. En canvi, l’estat intervingut ha d’acceptar la situació següent:
1. L’anomenada ‘troica’ pren el poder efectiu. La ‘troica’ és un grup de funcionaris de la Unió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional que s’instal·len al país intervingut i controlen tota decisió pressupostària del govern. Tot i que oficialment són assessors, en realitat tenen el poder polític d'impedir qualsevol despesa. A Grècia, per exemple, la ‘troica’ és un grup de 45 funcionaris, un terç dels quals ocupen les oficines del ministeri d’economia grec.
2. No hi ha diners, si l'estat intervingut no fa allò que li imposen. La ‘troica’ porta a terme una política radical. El parlament ha d’aprovar mesures extremes per a corregir la situació econòmica, sota l’amenaça de no rebre els diners promesos. Per això els diners no es donen de cop, sinó a poc a poc.
3. El govern i el parlament han d'aprovar mesures dràstiques. A Grècia, per exemple, foren acomiadats tot seguit el 25% dels funcionaris i es va rebaixar un 10% del sou dels funcionaris no acomiadats. També es va retardar dos anys l’edat de jubilació i es van apujar l’IVA (fins el 23%) i els impostos especials. També s'ha activat un gran pla de privatització d’actius estatals. La reforma del mercat laboral també és radical –més que no l’anunciada per Rajoy; a Portugal, per exemple, ja han aprovat que la indemnització per acomiadament sigui de deu dies per any treballat.

                                          http://www.wix.com/arenasprat/2014

dilluns, 9 d’abril del 2012

ESTAFES

L'altre dia, passejant per Derby (U.K.), vaig fer un petit experiment d'economia comparada davant els insistents rumors que els preus de l'habitatge a Catalunya ja estan tocant fons o que,  com a molt, els hi queda un 15-20 % de baixada. Els resultats no han estat cap sorpresa ja que fa temps que m'he adonat que la banca i les inmobiliàries del nostre país el que  estan perpetrant és una autèntica estafa. O robatori. 
Els exemples que més avall es detallen estan situats en una zona envoltada de parcs i jardins amb bons serveis i comunicacions al cor d'Anglaterra..
Per exemple, un d'aquests habitatges costa 27.000 euros


http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-20879832.html

O aquest altre, de dues habitacions, en costa 40.000






http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-35290007.html

I si ens en volem gastar més, tenim aquest piset per 46.000 euros







http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-34961015.html

Imagineu-vos el que podríem comprar a Anglaterra (no estem parlant de cap país del tercer món)  pel preu mitjà d'un pis  a Catalunya, és a dir 150-200.000 euros...
Es podria demanar algun tipus de responsabilitat penal per  l'estafa inmobiliària al nostre país?

                             http://www.wix.com/arenasprat/2014

dijous, 5 d’abril del 2012

ELS TELAMONS

Vaig atansar-me al cartell on s’hi explicaven les diferents teories sobre la presència dels dos personatges en aquell racó de l’absis. Mentre alguns autors creien que correspondrien a atlants, d’altres hi veien un significat completament obscur.
Els atlants o telamons són figures decoratives utilitzades en arquitectura per a sostenir diverses zones d’un edifici, generalment voltes i cornises. Són representacions de rostres que demostren sofriment per l’esforç que realitzen. El seu origen es remunta a la llegenda del tità Atlas que fou condemnat a sostenir el món damunt de les seves espatlles. Transmeten una sensació d’angoixa amb rostres a vegades desfigurats o amb esguards esgarrifosos. Més rarament s’utilitzen en els frescos romànics per a donar plasticitat al conjunt o per a omplir certes zones que per la seva poca importància no serien adequades a verges, apòstols o sants. Generalment es troben a nivell de les esqueixades de les finestres i sostenint una gran varietat d’objectes o estructures dibuixades, des de mobiliari a peces de roba o falsos sostres. Malgrat la divergència de criteris, l’atlant era l’opció més acceptada en el pantocràtor de Santa Maria de Mur. Però aquesta suposadament humil figura era amb tota certesa la que més sobresortia del conjunt, amb una clara posició de desafiament al crist que presidia el mural.







http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

dissabte, 31 de març del 2012

SUSO DEL TORO


 

Article publicat a El País l'agost del 2010.
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

                                           http://www.wix.com/arenasprat/2014

diumenge, 25 de març del 2012

URDANGARIN 1 - CASTRO 1

El partit d'anada es va jugar a La Zarzuela i va guanyar qui havia de guanyar. El de tornada s'ha disputat al jutjat i Castro es resisteix a perdre, marcant en el temps de descompte. La pressio segueix sent insuportable. Com un equip petit que ha fet un gol al poderós, es tanca al seu camp i concentra tots els jugadors dins de l'area per mantenir l'empat i intentar arribar viu a la pròrroga. Una prorroga de pur tràmit a la Moncloa. Els penaltis, aquests ja definitius, es jugaran en un dels ministeris, el dels que manen de debò.
Al llençament de penaltis, però, pot passar de tot. Als uns i als altres les coses se'ls hi han escapat de les mans i ara arreglar-ho és complicat. Els grans tenen pressa per guanyar, com sempre ha estat. El petit pressa per donar la campanada i trencar trenta-set anys de tabús, pactes de silenci i obscurantisme.



dilluns, 12 de març del 2012

CALL OF DUTY

El mateix dia de la presentació d'un popular videojoc, Call of Duty, se'n van vendre sis milions i mig d'unitats. Sembla un més, possiblement el darrer esquer que les imparables forces del consumisme i les finances han ofert al públic per a incrementar encara més els seus immorals beneficis ad eternum.
El procés fins ara ha estat simple. Primer cal crear la necessitat, que allò prescindible esdevingui imprescindible mitjançant tècniques a mig camí entre la publicitat i l'enginyeria social, de manera que  no tenir una segona residència, un televisor de plasma ridículament immens, un lavabo amb jacuzzi o un automòbil de gamma alta, sembli estar fora del sistema, gairebé un mort de gana.
La següent fase ja ve tota sola, per inèrcia: crèdit fàcil i més enllà del sentit comú i de les pròpies possibilitats, per així arribar a la tercera etapa, la de l'abisme social, polític i econòmic en el que ens estem abocant a mode d'epíleg.
Però fins i tot un trist epíleg com aquest pot donar força suc mitjançant unes vendes de més de sis milions d'unitats d'un videojoc de guerrilla urbana en un sol dia on, a més a mes d'obtenir monstruosos beneficis, de passada es forma i instrueix el gruix de la població, eminentment jove com sempre ha estat en aquests casos, en el sublim art del Modern Warfare, la guerra moderna, per si de cas l'abisme acabés sent més profund del que inicialment s'havia planejat.


diumenge, 4 de març del 2012

ELS ESCENARIS SEGONS LA VANGUARDIA

  • Artículo de
    logo

Los cinco escenarios del desafío catalán

Mas convocará elecciones anticipadas en el 2013 para que las urnas ratifiquen el pacto fiscal con o sin acuerdo | CiU fija el objetivo irrenunciable en salir de la Lofca y gestionar los impuestos | Mas aceptaría una reducción progresiva si Catalunya controla la caja y la llave

Política| 04/03/2012 - 00:57h
Jordi Barbeta
Barcelona
Las circunstancias históricas han hecho coincidir el desafío catalán con la peor crisis que afecta a España y a Europa. Y son precisamente las enormes dificultades del Govern de Catalunya para mantener los servicios públicos esenciales lo que ha puesto al descubierto la precariedad de la autonomía y ha convertido, políticamente hablando, el pacto fiscal en un asunto de vida o muerte para Catalunya, para Convergència i Unió y, sobre todo, para su abanderado, el propio Artur Mas.
En los planteamientos estratégicos documentados del Govern de la Generalitat y de Convergència i Unió para los próximos dos años figuran cinco escenarios posibles, de los que tres son de ruptura. Prácticamente todos abocan a unas elecciones anticipadas en Catalunya que, en cualquier caso, marcarán una inflexión histórica en las relaciones de Catalunya con España de consecuencias todavía imprevisibles.
Es tanto lo que está en juego que la cúpula del Govern de la Generalitat está desarrollando una estrategia pedagógica sin precedentes en busca de complicidades políticas y civiles –especialmente en el mundo financiero y empresarial– no sólo en Catalunya, también en círculos influyentes de España y de Europa. Lo demuestra la reciente ofensiva del president de la Generalitat en la prensa internacional: "Catalunya podría perfectamente ser un Estado dentro de la Unión Europea, la Holanda del Sur", dijo al parisiense Le Monde. En el Frankfurter Allgemeine Zeitung reclamó "la misma soberanía fiscal que tiene el País Vasco"... "Nuestro proyecto a corto plazo es la soberanía fiscal, y a largo plazo ya veremos", declaró al Financial Times. El denominador común de todas las declaraciones del president es que "no hay marcha atrás". Que busca y quiere el acuerdo con España, pero que si se cierra ese camino, no habrá más remedio que abrir otros nuevos. Pero, ¿hasta dónde está dispuesto a llegar el presidente catalán?
La oposición ha recriminado a Artur Mas que su propuesta es poco precisa e incluso los socialistas insisten en hablar de cifras. Sin embargo, los técnicos de CiU insisten en que ahora las cifras no son lo fundamental, porque lo que se plantea es una cuestión de poder político. El poder de los catalanes a gestionar sus propios recursos, ese es el gran cambio político, que, por supuesto, tendría efectos financieros por añadidura. La propuesta del Govern implica pues como condición sine qua non salir de la Lofca, o sea del régimen común de las comunidades autónomas, establecer un sistema específico para Catalunya y que el Estado traspase la recaudación y la gestión de todos los impuestos a la Generalitat. En resumen, se trata de controlar la caja y la llave. Como se trata de un cambio trascendental, Mas está dispuesto a realizarlo de manera progresiva para evitar impactos no deseables, pero todo ha de empezar por un añadido en la ley orgánica de Financiación que excluya explícitamente a Catalunya como ya lo hace con el País Vasco, con Navarra y a menudo con Canarias.
Con este planteamiento se prevén cinco escenarios, a cuál más insólito.
Escenario A. Acuerdo Mas-Rajoy. El presidente del Gobierno español ha recibido mensajes de CiU pero también de su propio partido y de empresarios y financieros de que la situación catalana es insostenible. Algunos dirigentes del PP catalán han defendido en privado el concierto económico para Catalunya con los mismos argumentos que su correligionario bilbaíno Antonio Basagoiti. Fuentes del PP aseguran que Rajoy es consciente de la necesidad de un cambio. Desde la FAES se defiende una reforma del Estado de las autonomías y han surgido voces favorables a recentralizar el Estado autonómico, pero respetando las tres excepciones de las nacionalidades históricas. No es la posición mayoritaria en el PP ni en el Gobierno, pero un acuerdo Mas-Rajoy sobre el pacto fiscal cambiaría radicalmente la política catalana y probablemente también la española. Incluso abriría la puerta a que los nacionalistas catalanes se implicaran en el gobierno del Estado si fuera necesario. Si eso llegara a producirse –los escépticos son mayoría en ambos bandos–, Mas sometería el acuerdo al veredicto de las urnas en unas elecciones anticipadas a finales del año próximo.
Escenario B. Desacuerdo sin ruptura. Es bastante probable que el Gobierno español se decante por una reforma del sistema de financiación que podría mejorar el actual modelo, pero sin ofrecer un tratamiento específico a Catalunya. Si el cambio fuera sustancial y la persistencia de la crisis desaconsejara por inoportunas las iniciativas de ruptura, Artur Mas podría defender la aceptación provisional de un sistema insatisfactorio y someterlo al veredicto de las urnas. Aquí el problema sería interno en Convergència Democràtica. El partido celebra congreso este mismo mes y la ponencia política proclama el fracaso del reformismo español y plantea avanzar hacia la "plena soberanía" en el marco de la "transición nacional" preconizada por el propio Artur Mas.
Escenario C. Ruptura CiU-PP y pacto CiU-ERC. Si no hay acuerdo con el Gobierno español, CiU romperá con el PP y buscará el apoyo de ERC para la segunda mitad de la legislatura o, al menos, para aprobar los presupuestos del año 2013, inevitablemente año de elecciones anticipadas. Artur Mas y Oriol Junqueras mantienen una relación tan fluida como discreta pensando en el futuro a medio plazo. Han consolidado una relación cordial y hasta cómplice, pero la desconfianza y las relaciones cainitas entre los mandos intermedios de ambos partidos alimentada durante la etapa del tripartito todavía no ha desaparecido, máxime teniendo en cuenta que si fracasara el pacto fiscal, CiU y ERC se disputarían la bandera del soberanismo.
Escenario D. Referéndum e insumisión fiscal. Si el rechazo del pacto fiscal por parte del Gobierno español es rotundo, Mas ha anunciado la posibilidad de convocar un referéndum para que se pronuncie la ciudadanía catalana. Es una iniciativa que provoca en el ámbito nacionalista dudas y conjeturas diversas, porque probablemente la consulta sería desautorizada por el Gobierno español y socialistas y populares seguramente la boicotearían. Aun así, en relación con el referéndum Mas se pronunció públicamente favorable a ejercer "actos de afirmación"que sirvan para "reforzar legitimidades democráticas" aunque "rompan las costuras de la Constitución". La cuestión es ¿y después qué? Si de poco sirvió el referéndum del Estatut, ¿por qué iba a darse por aludido el Gobierno español por la consulta del pacto fiscal? La posición de los estrategas de CiU es que el aval democrático al pacto fiscal legitimaría la insumisión fiscal. Es decir, la Generalitat convocaría a los catalanes a pagar sus impuestos directamente a la Agència Tributària Catalana.
Escenario E. Convocatoria para un Estado propio. Otra respuesta al rechazo del pacto fiscal sería la inmediata convocatoria de elecciones, pero con un mensaje por parte del presidente de la Generalitat totalmente distinto. Comparecería ante la opinión pública catalana, recordaría todos los esfuerzos para encontrar un encaje con España –Estatut, pacto fiscal...– que habrían sido rechazados para argumentar que a Catalunya no lo queda otra opción que constituirse en Estado propio. Artur Mas convocaría en tal caso elecciones comprometiéndose a iniciar el proceso. Si con ese discurso obtuviera una victoria contundente, tendría también efectos autodeterminativos y legitimaría democráticamente la apertura del proceso. Artur Mas suele evitar el concepto de independencia porque, como dijo a los corresponsables extranjeros, en Europa ya nadie es independiente. Se trata de poder decidir desde la propia soberanía el vínculo con España y con Europa

dissabte, 25 de febrer del 2012

URDANGARIN 1 - CASTRO 0

Tot ha seguit el guió previst. El canvi d'estratègia, en el moment adequat. El Pasqualet segueix donant la cara però els qui realment han agafat les regnes són uns altres, els mateixos que fins ara han deixat que la via d'aigua que s'ha produit a la Corona seguís oberta fins a un límit, el límit de la línia de flotació de la institució amb seu a la Zarzuela. S'hi juguen molt, a part de la pròpia supervivència. A hores d'ara, el pobre Pascual és nomes una titella sense ànima, morta. Al Sr Castro li falta ben poc.
En 24 hores els canvis que han impulsat els assessors de la Corona han donat un tomb de 180 graus a la situació. Urdangarin 1, Jutge Castro 0. Sense pal.liatius. I sembla que només és el començament. S'han après moltes lliçons des dels temps de l'altre duc, el de Lugo. El dany ha estat enorme, però s'ha sabut corregir a temps i a hores d'ara la situació sembla estar sota control. El jutge, esporuguit, té clar quina ha de ser la sentència. La por és immensa, la pressió insuportable. Les conseqüències, incalculables. Millor que sigui així, però es miri com es miri,  el buc fa aigües per tot arreu. Quan es tapa una via d'aigua, inmediatament se n'obre una altra de més grossa. I aquesta  http://atlantdemur.blogspot.com/2011/12/jaime-inaki-letizia.html és la que enfonsa el buc,
Qui hagués dit tan sols fa un parell d'anys que un dels membres més admirats de la Corona seria escridassat i humiliat en públic  com ho ha estat avui el Duc a l'entrada dels jutjats. 
Definitivament, el regnat de Felip VIè no sigui tan plaent com el del seu pare. I la Sra Ortiz ho sap.


                                       http://www.wix.com/arenasprat/2014


divendres, 17 de febrer del 2012

JOAN SALES I L'ATLANT

Ja fa alguns anys vaig descobrir l’existència d’un epistolari de Joan Sales que amb el títol de Cartes a Màrius Torres, una editorial havia reeditat dins d’una col·lecció amb un nom, com a mínim, sorprenent: La cara fosca de les lletres. Molts lectors possiblement desconeixeran que aquelles cartes eren la llavor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana, Incerta Glòria, escrita pel mateix autor i que durant dècades va sofrir nombrosos canvis per adaptar-se a les circumstàncies polítiques i socials del país.
Joan Sales, personatge polièdric, contradictori, va trobar en el poeta lleidatà l’encaix perfecte per a fer una anàlisi honesta i directa d’uns anys que acabarien marcant el país durant les darreres vuit dècades i que sense cap mena de dubte ho seguiran fent durant la present.
Després de capbussar-me en molts dels paisatges físics i humans d’aquell epistolari, van sorgir tres petites històries de les quals amb L'atlant us n’oferim la darrera. Com si es tractessin de tres recorreguts cíclics i paral·lels que coincideixen tangencialment, he intentat transmetre la màgia d’uns espais desconeguts pel gran públic. És així com en aquesta trilogia els veritables fils conductors son el Puig d’Olena, Estercuel i alguns racons de les terres de Lleida, des del Carrer Cavallers o les planes de l’Urgell fins a les remotes esglésies romàniques del Pallars.




Estercuel , Aragó
Santa Maria de Mur. Pallars Jussà
Carrer Escudellers. Vilafranca del Penedès
Carrer Cavallers, Lleida
Sanatori de Puig d'Olena, Vallès Oriental
                                 http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

diumenge, 5 de febrer del 2012

TEDÈUM DE JOAN CAMPS ARNAU



De forma possiblement involuntària, aquest compositor barceloní de finals de segle XIX i començaments del XX, deixava una petjada que els anys anirien esborrant a base de pols i oblit però que vuit dècades més tard i  per la mediació casual del seu germà Josep Maria, esculptor imatger del barri de Gràcia, acabaria veient la llum gràcies a la col.laboració de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de Lleida i del seu director, Helios Brel.
Un sepulcre semiabandonat en una capital de comarca és la porta d'entrada a l'extraordinària música de Joan Camps Arnau, en particular al Te Deum que es va estrenar al convent que els pares camils tenien al carrer de Sant Pere més Baix, a Barcelona, pocs mesos abans que el país es consumís enmig del caos i la barbàrie. Una breu notícia a LaVanguàrdia de l'1 de Febrer de l'any 1936 se'n feria ressò de l'acte.
I de forma també involuntària, aquella música iniciava una història que ara, amb L'atlant, arriba a la seva fi, al mateix punt de sortida. Però amb unes altres coordenades que el temps ha anat escolpint.





                                  http://www.wix.com/arenasprat/Latlant



dissabte, 28 de gener del 2012

2012

"Fou als voltants de la tardor del 2012 quan ja definitivament el país s'endinsà en un punt de no retorn" -va escriure Benjamin Sorene en les seves memòries, actualment gairebé impossible de trobar-ne una còpia en paper o a la xarxa malgrat la importància cabdal que aquest diplomàtic israelià va tenir perque el procés fos el menys traumàtic possible. Fa poc més d'una setmana que moria sol en una residència de Tel Aviv i sense el més mínim reconeixement per part del govern de la república catalana , gairebé una dècada després dels fets de Derby.
Però tornant al present, tot just ha començat aquest any d'inflexió i ja estem amb gairebé 5.3 milions d'aturats, sense comptabilitzar els que ja han desistit de buscar feina. I un avantage clar i transversal del percentatge de la població partidària de la independència, impensable feia tan sols dos anys.
Segons les previsions més realistes, a finals d'any se superaran amb escreix els sis milions d'aturats i un setanta per cent favorable a una secessió unilateral.
Alguns estats, com les parelles o socis mal avinguts, mentre la bossa sona van rutllant i qui dia passa any empeny. Però sovint, quan s'acaba la bossa i la Visa, els creuers a plaços i el llamàntol, comencen els retrets, primer, i el cisma després, per acabar resolent els problemes cadascú pel seu compte i com bonament es pugui, amb les propies eines i mancances. Òbviament, sempre i quan ell no sigui un maltractador, gelós i malaltís.


                                      http://www.wix.com/arenasprat/2014

divendres, 20 de gener del 2012

DEB ALLITT

Recentment Deb Allitt ha exposat algunes de les seves obres al Royal Derby Hospital. És una mostra força significativa de la visió que aquesta pintora anglesa té del paisatge on ha viscut la major part de la seva vida. Ella mateixa defineix les seves pintures com un mosaic de llums, colors i atmosferes, de llocs i idees. Els llocs, les immenses planes de les Midlands angleses amb un ventall infinit de verds. Les idees, la peculiar forma que té de percebre aquests paisatges, molt diferent de la de milers d'habitants d'aquestes mateixes contrades i que, cansats de tanta monotonia , omplen vols de baix cost i hotels a les costes mediterrànies cercant uns altres colors i una altra llum, menys tamisada.
Una altra versió del mateix fenòmen, l'efecte Midlands o la vulnerabiltat dels sentits.

                                http://www.wix.com/arenasprat/Latlant






dilluns, 16 de gener del 2012

EL TEMPS DE L'ECO

Fa gairebé un segle que un aspirant a l'Escola d'Art de Viena no era acceptat per no haver-ne superat la prova d'ingrés. Tres o quatre preguntes erròniament contestades d'un trist examen són les que separen dos universos paral·lels i infinitament oposats. El primer, aquell que dóna cabuda a la història d'un mediocre artista format a una escola d'art de la Viena de començaments de segle que maldà per vendre algun quadre la resta de la seva vida. El segon univers, el sorgit a partir del meteòric ascens d'aquest aspirant a pintor que en veure frustrades les seves aspiracions artístiques, opta per la política, arribant a la Cancelleria alemanya del primer terç de segle en un moment concret de la Història. La Història que hem conegut, la de la Segona Guerra Mundial, la de l'Holocaust, la d'Hiroshima. La que ha anat descabdellant històries i esdeveniments fins a modelar el món tal i com el coneixem avui.,
De forma semblant, a L'eco del temps un minúscul error tècnic a les instal·lacions d'un centre de recerca nuclear als afores de Ginebra pot posar el temps en entredit com a coordenada absoluta i l'univers actual com a referent únic.


                                                          Viena 1910



Auswitch 1941

Malgrat tot, i després de contemplar aquestes dues escenes del mateix autor, sempre ens quedarà un dubte, el de la irreversibilitat d'un únic temps i un únic univers. El dubte d'Ilya Prigogine.




                                                   

dimecres, 4 de gener del 2012

MUSEUM OF FINE ARTS, BOSTON

El Museum of Fine Arts de Boston és un dels més prestigiosos dels Estats Units.

Particularment interessant és la col·lecció d'art medieval, amb nombroses peces que van ser adquirides a començaments del segle XX, quan la legislació a molts països europeus, bàsicament de la riba mediterrània, era generosa i donava peu a que veritables obres d'art fossin venudes gairebé a pes.

Molts capellans de parròquies perdudes enmig de les valls pirinenques, desconeixedors del valor d'unes pintures fetes sense traça i amb rostres deformes o de mobles i objectes litúrgics mig corcats, ho malvenien per tal de fer reformes o comprar-ne uns altres de més moderns i funcionals.

I així és com va arribar al Museum of Fine Arts el pantocràtor romànic de Santa Maria de Mur, al Pallars. Diversos personatges se'l van endur enrotllat damunt d'un ase fins a Tremp, d'on va ser traslladat a Barcelona i finalment a Boston, on actualment presideix una sala especialment habilitada, la Catalonian Chapel , on també s'hi exposen diverses joies del Romànic,

Possiblement, si no hagués estat malvenut el 1920, hauria estat cremat o destruït l'estiu del 1936 i perdut per sempre més com moltes altres obres d'at sacre.

Fos com fos, i després de vuit-cents anys, algú, a Boston, s'ha adonat que hi ha alguna cosa que no encaixa.

                     http://www.wix.com/arenasprat/Latlant