L'eco del temps

Hi ha qui diu que els fets que es narren a L'eco del temps són irreals, impossibles, i que el fenòmen dels universos paral·lels és fruit de la imaginació i sense cap base científica, almenys fins ara. 

En un proper post entrarem en matèria a partir de les hipòtesis d'un dels físics més prestigiosos dels EEUU, Michio Kaku, professor de Física Teòrica de la City University of New York.

De moment, quedem-nos amb aquest detall. Es tracta d'una fotografia d'un personatge que va viure a Bristol, a l'estat nordamericà de Tenesse, cap a l'any 1872 i que suposo que el senyor Nicholas Cage deu trobar, com a mínim, torbadora. Com qualsevol de nosaltres en descobrir-nos en una fotografia amb més de cent anys d'antiguitat.

https://sites.google.com/site/lecodeltemps/

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

L'eco i Flammarion

El gravat Flammarion és d'origen desconegut encara que la majoria d'estudiosos el situen entre  l'Edat Mitjana i el Renaixement. No va ser, però, fins el segle XIX que va tenir una certa notorietat quan l'astrònom Camille Flammarion el va incloure en el seu llibre L'Atmosphere: Météorologie Populaire, imprès a Paris l'any 1888. Des d'aleshores ha estat objecte de nombrosos estudis per a esbrinar-ne el seu significat, si es que en té,  així com l'autor. Fins ara, res de res. Misteri absolut.
Pot ser una bona il·lustració per a la portada de L'eco del temps.

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

L'eco i el pèndol

Durant els mesos que va durar l'elaboració del manuscrit  de "L'eco del temps", alguns llibres van passar per les meves mans. En un d'ells,  "El prisma i el pèndol" de Robert Crease, hi vaig llegir un paràgraf que reflectia a la perfecció la línia argumental  de L'eco i les implicacions d'aquesta història. I com se sol fer en aquests casos, he inclòs aquestes nou línies a l'encapçalament del llibre.

“Ho vaig veure per primera vegada en un curs d’òptica a la Universitat d’Edimburg” va escriure una astrònoma en la seva contribució a la meva enquesta de Physics World, per a referir-se a l’experiment de les dues fenedures amb electrons. “El professor no ens va dir el que succeiria”, va continuar, “i l’impacte va ser brutal. Ja no recordo els detalls de l’experiment, però sí la distribució de punts que, de sobte, vaig veure que formaven un patró d’interferència. És fascinant de la mateixa manera que ho és una obra mestra d’art o una escultura. Veure l’experiment de la doble fenedura executat davant dels teus ulls és com veure un eclipsi de sol per primera vegada: un calfred primitiu et recorre tot el cos, sents com se’t posa la pell de gallina als braços, i penses, Déu meu! Aquesta història de l’ona-partícula és realment certa, i notes com les bases del teu coneixement trontollen" 

El prisma i el pèndol,  Robert  Crease

http://www.wix.com/arenasprat/Latlant