Pairolí. Cheever. Hopper.

En un dels posts del mes de juliol parlava de l'extraordinari “Octubre” de Miquel Pairolí. Desconec si l'escriptor de Quart tenia John Cheever entre les seves fonts d'inspiració, tant estilísiques com temàtiques, però els paral·lelismes entre “Octubre” i “The journals” són tan o més sorprenents que les que us vaig presentar en un altre post dedicat a Zipoli i Morricone.

Són aquelles coincidències que van més enllà de qualsevol lògica, com si es tractés del mateix autor però amb dues coordenades temporoespaials diferents i allunyades. La soledat, els jocs d'ombres i llums i la malenconia són presents de forma quasi bé obsessiva en ambdós autors. Una forma diferent d'observar la realitat més banal mitjançant una òptica cristallina i inquietant. Potser l'obra de l'autor nord-americà té un toc de sordidesa gens embafadora, elegant, que no trobem en Pairolí. En certa manera com una versió literària de les pintures d'un altre nord-americà, Edward Hopper.

I així, de Pairolí a Hopper, passant per Cheever, es tanca un altre cercle, un altre eco del temps.

                                        http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

Arvo Pärt

La música d’Arvo Pärt, la fascinació per allò desconegut i la guerra són tres dels fils conductors de la trilogia que tanca “L’atlant” i que en el vídeo d'aquest post algú ha combinat amb mestria. Són unes imatges de l'exèrcit nord-americà que van ser desclassificades ja fa anys i on es mostren els instants previs a una de les primeres explosions nuclears així com la mateixa detonació. Desenes, centenars de soldats davant d'un experiment que canviaria el curs de la Història i de la civilització. Desconeixedors del poder d'aquest nou tipus d'arma, molts d'ells amb el anys van desenvolupar  càncer.

Un d’aquests fils conductors, la fascinació per allò desconegut, persisteix a “L’eco del temps”, història completament deslligada de les tres anteriors però que segueix endinsant-se en els territoris que s'intueixen més enllà de l'Univers conegut, aquells que Feynman va insinuar ja fa uns anys i als que tard o d'hora hi arribarem.

L'atlant de Mur

De tots els pantocràtors romànics, el de Taüll és possiblement el més conegut.

N'hi ha, però, d'altres que per diferents motius no formen part de l'imaginari col·lectiu quan parlem d'aquest tipus d'expressió artística. A l'absis de l'església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, n'hi havia un que a començaments del segle XX va ser malvenut a un museu americà i per aquest motiu, entre d'altres, ha quedat relegat a un segon terme al nostre país. De tots els pantocràtors és potser el més enigmàtic. O almenys això és el que diuen els experts.

Fixeu-vos en la fotografia. Tots els personatges del fresc estan fets segons els cànons romànics: figures hieràtiques, desproporcionades i amb sensació de frontalitat, a més a més d'una bidimensionalitat i manca de perspectiva molt característiques, quasi bé angoixants. En canvi, a la finestra de l'esquerra hi trobem la representació d'un personatge que sosté una mena de ventall que representa la volta celeste, un atlant, que trenca tots aquests cànons. El veiem saltant o possiblement dansant. Perspectiva i tridimensionalitat claríssimes tant en el personatge com en l'estructura que suporta amb les mans. L'expressió, burleta, insinuant un somriure.

www.wix.com/arenasprat/Latlant

Itàlia, Espanya, 2014 i LEAP2020

A l'anterior post hi era present una de les cares de la moneda italiana, la de Zipoli, Morricone o fins i tot Robert de Niro, que malgrat haver nascut a Nova York, és nét d'italians que van emigrar als Estats Units a començaments del segle XX.

Ja fa dies, però, que l'altra cara d'aquesta mateixa moneda està sent notícia. Itàlia, juntament amb Espanya, està en el punt de mira dels organismes que remenen l'economia mundial. Dos països que s'estan abocant a l'abisme després d'uns anys d'haver viscut molt per damunt de les seves possibilitats, amb un endeutament estratosfèric i uns nivells de corrupció insostenibles entre la classe política. Dos països que constitueixen el nucli central de "2014", la història que precedeix a "L'atlant" dins d'una trilogia inspirada en les "Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales.

I fa ja vora un mes que comentàvem en un altre post que s'iniciava el semestre dels Bons del Tresor americans (els T-Bonds). Com era d'esperar (LEAP2020) doncs, recentment Standard & Poor ha rebaixat per primera vegada a la Història la qualificació del deute d'Estats Units. De AAA a AA+. De moment.

http://www.wix.com/arenasprat/2014

Morricone. Zipoli.

Malgrat els tres-cents anys que  separen aquestes dues composicions, el concert per a oboè i violoncel de Domenico Zipoli i la banda sonora de la pel·licula "La Missió" d'Ennio Morricone, les semblances són extraordinàries. Desconec si aquest darrer es va inspirar en el primer o es tracta tan sols d'una coincidència. Sigui el que sigui, tenen un protagonisme concret a "L'eco del temps".

A més a més de tractar-se de dos compositors italians, les obres tenen molts punts en comú. Sense anar més lluny, el paral·lelisme entre la fantàstica biografia de Zipoli i els fets que es narren a la pel·licula. Costa destriar si són dues cares de la mateixa moneda, dos universos independents que de forma cíclica i tangencial coincideixen gràcies al Sr De Niro o simplement la segona és un eco en el temps de la primera 

Efecte Midlands

"L'eco del temps", com tots el ecos, tard o d'hora sol tornar. I aixi ho fa avui en forma de post.

Un post quasi be anecdotic ja que  algu m'ha comentat que fa dies va  experimentar l'efecte Midlands.

Estavem parlant de neurotransmissors (suposo que ja us haureu adonat que el teclat que tinc aquesta setmana no te accents) amb un col.lega. A  "L'eco", aquesta paraula tan estranya hi apareix forca vegades. Pels qui en desconeixeu el significat nomes aclarir-vos que els neurotransmissors son unes mol.lecules tan o mes complexes que la propia paraula i que tenen la funcio de transmetre els impulsos nerviosos d'una cel.lula (nerviosa i/o sensitiva) a una altra.  La seva "efectivitat", per dir-ho  d'alguna manera, es veu influida per factors com la temperatura, el pH, etc.

Doncs be, amb tots aquests conceptes neurofisiologics un ja esta en condicons  d'entendre l'efecte Midlands i que no es res mes que la curiosa percepcio que es te del sabor d'un cafe despres d'haver pres un gelat, si pot ser, de maduixa natural. Proveu-ho.

El gelat de maduixa disminuiex la temperatura a nivell de les papil.les gustatives de la llengua i, en menor grau,  l'acidesa de la maduixa  ho fa amb  el pH. El metabolisme ( i per tant, la precisio) dels  neurotransmissors entre les cel.lules sensitives i les que condueixen l'estimul fins al  cervell, tal i com hem dit abans, es veu alterat de forma temporal per aquests canvis. Doncs si proveu un cafe entre cinc i deu minuts despres del gelat, hi descobrireu un sabor completament diferent del que te habitualment aquesta beguda. Alguns hi perceben un gust de canyella, altres de regalesia. Vaja, de tot menys de cafe.

Insistir en el periode en que s'ha de fer l'experiment : entre cinc i deu-quinze minuts despres del gelat.

I que te a veure l'efecte Midlands amb "L'Eco"? : doncs la vulnerabilitat dels sentits a l'hora de percebre el temps,  l'espai o  la materia.