L'Eco del Temps ha estat present a la major part dels darrers posts, possiblement perquè és el que més temps m'ha mantingut ocupat fent-hi canvis i correccions i el posterior pelegrinatge per aconseguir un editor.
El procés tot just acaba de començar i, tirant curt, pot trigar un any aproximadament.
D'altra banda, a l'editorial de la Maria Lluïsa Pazos i l'Antoni Adell, Edicions La Busca, estan treballant per que L'atlant surti a finals d'aquesta tardor.
La història que es narra en aquesta novel·la és força curiosa, en especial després d'haver rellegit darrerament Homer & Langley, d'E.L. Doktorow. Aquests germans novaiorquesos, advocat i enginyer respectivament i graduats a la Universitat de Columbia en la vida real són testimonis de la fragilitat, de l'ambigüitat de la raó. I a la vegada, de la seva solidesa, de la seva força. De la relació entre aquests límits a vegades borrosos i dels abismes que els envolten, en dona fe un gairebé desconegut pantocràtor romànic exposat al Museum of Fine Arts de Boston.
http://www.wix.com/arenasprat/Latlant
dijous, 27 d’octubre del 2011
dijous, 13 d’octubre del 2011
Cheever. Hopper. Google.
En un post anterior havien coincidit Cheever i Hopper. Desconec si realment hi ha algun nexe entre ells. Tot eren suposicions, sense cap fonament sòlid. Matissos i impressions, més fruit de la imaginació que d'un estudi seriós de les seves obres i trajectòries. Ambdós autors impacten des del primer paràgraf, des de la primera pintura.
Una cerca ràpida a Google ho aclareix amb més de trenta-mil raons. Ambdós parlen constantment de Vermont, de New Hamshire. Ambdós se senten atrets pels mateixos llocs. Maine, Massachusetts. I trenta-mil detalls i coincidències més.
En definitiva, dos universos paral·lels sense ni tan sols saber-ho. La persistència de l'eco.
dijous, 6 d’octubre del 2011
Els propis déus
Hi ha un llibre d’Asimov, Els propis déus, que descriu a la perfecció alguns dels fets que estan esmicolant el sistema, o el que en queda. De nou ens endinsem en un tema que s’ha tractat en els darrers posts referits a L’eco del temps : els universos paral·lels.
A grans trets, Asimov ens narra un descobriment casual en un futur no gaire llunyà i es la transformació aparentment espontània d’unes mostres de tungstè en plutoni-186 Evidentment aquesta troballa es motiu de debats exaltats, especulatius, ja que segons les lleis físiques del nostre univers l’existència d’aquest isòtop del plutoni és materialment impossible. A més a més hi ha el fenomen de la transformació d’un element en un altre, fet extremadament curiós.
A mesura que avança la història, es van descobrint diversos detalls. Un d’ells és que aquesta transformació és deguda al fluxe d’electrons del nostre univers a un univers paral·lel. Aquest fluxe electrònic es pot convertir en energia utilitzable a ambdós universos. Al final, però, resulta que els éssers d’aquell altre món saben molt bé el que es porten entre mans. Aquest flux aparentment beneficiós d’electrons acaba portant a la disgregació, a l’anorreament del nostre univers i a la supervivència i enriquiment de l’altre.
No sé si aquesta història té gaire a veure amb un altre tipus de fluxe, el dels diners, entre uns altres universos: el de la majoria dels mortals i el de la banca i les finances. Aparentment, aquest fluxe de capital, com el de la novel·la d’Asimov, beneficia a ambdues parts, uns creient-se més rics per que poden accedir a bens materials com vivendes, apartaments, cotxes o vacances a paradisos perduts i l’altra, la banca, perquè per a ella això implica negoci.
A la llarga, però, l’únic univers que hi surt guanyant és el de la banca.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
2014
Queden molt lluny els anys on ens feien creure que la banca d'aquest país era la més sòlida del planeta, que la bombolla immobiliària era una falàcia, que el creixement de l'economia era il·limitat o que el preu de la vivenda no baixaria mai.
Queden molt lluny aquells anys on polítics de disseny, molts d'ells semianalfabets, manejaven pressupostos astronòmics sense cap tipus de control i amb uns sous vergonyosos .
Queden molt lluny aquells anys on s'assegurava que l'independentisme era un espai sociològicament i política minoritari o que l'espoli fiscal del país tenia els dies comptats gràcies als pactes de fireta que politics també de fireta ( a part dels de disseny) havien aconseguit a la capital del regne després d'abaixar-se els pantalons nombroses vegades .
I ara què en queda de tot això? Absolutament res, un camp de batalla erm, un país desvalgut on ja només els més reaccionaris gosen negar l'evidència de que ens trobem en un punt de no-retorn, un punt d'inflexió que comporta unes coordenades noves que ni el més imaginatiu dels estrategs geopolítics podia haver intuït.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)