Queden molt lluny els anys on ens feien creure que la banca d'aquest país era la més sòlida del planeta, que la bombolla immobiliària era una falàcia, que el creixement de l'economia era il·limitat o que el preu de la vivenda no baixaria mai.
Queden molt lluny aquells anys on polítics de disseny, molts d'ells semianalfabets, manejaven pressupostos astronòmics sense cap tipus de control i amb uns sous vergonyosos .
Queden molt lluny aquells anys on s'assegurava que l'independentisme era un espai sociològicament i política minoritari o que l'espoli fiscal del país tenia els dies comptats gràcies als pactes de fireta que politics també de fireta ( a part dels de disseny) havien aconseguit a la capital del regne després d'abaixar-se els pantalons nombroses vegades .
I ara què en queda de tot això? Absolutament res, un camp de batalla erm, un país desvalgut on ja només els més reaccionaris gosen negar l'evidència de que ens trobem en un punt de no-retorn, un punt d'inflexió que comporta unes coordenades noves que ni el més imaginatiu dels estrategs geopolítics podia haver intuït.
