dissabte, 25 de febrer del 2012

URDANGARIN 1 - CASTRO 0

Tot ha seguit el guió previst. El canvi d'estratègia, en el moment adequat. El Pasqualet segueix donant la cara però els qui realment han agafat les regnes són uns altres, els mateixos que fins ara han deixat que la via d'aigua que s'ha produit a la Corona seguís oberta fins a un límit, el límit de la línia de flotació de la institució amb seu a la Zarzuela. S'hi juguen molt, a part de la pròpia supervivència. A hores d'ara, el pobre Pascual és nomes una titella sense ànima, morta. Al Sr Castro li falta ben poc.
En 24 hores els canvis que han impulsat els assessors de la Corona han donat un tomb de 180 graus a la situació. Urdangarin 1, Jutge Castro 0. Sense pal.liatius. I sembla que només és el començament. S'han après moltes lliçons des dels temps de l'altre duc, el de Lugo. El dany ha estat enorme, però s'ha sabut corregir a temps i a hores d'ara la situació sembla estar sota control. El jutge, esporuguit, té clar quina ha de ser la sentència. La por és immensa, la pressió insuportable. Les conseqüències, incalculables. Millor que sigui així, però es miri com es miri,  el buc fa aigües per tot arreu. Quan es tapa una via d'aigua, inmediatament se n'obre una altra de més grossa. I aquesta  http://atlantdemur.blogspot.com/2011/12/jaime-inaki-letizia.html és la que enfonsa el buc,
Qui hagués dit tan sols fa un parell d'anys que un dels membres més admirats de la Corona seria escridassat i humiliat en públic  com ho ha estat avui el Duc a l'entrada dels jutjats. 
Definitivament, el regnat de Felip VIè no sigui tan plaent com el del seu pare. I la Sra Ortiz ho sap.


                                       http://www.wix.com/arenasprat/2014


divendres, 17 de febrer del 2012

JOAN SALES I L'ATLANT

Ja fa alguns anys vaig descobrir l’existència d’un epistolari de Joan Sales que amb el títol de Cartes a Màrius Torres, una editorial havia reeditat dins d’una col·lecció amb un nom, com a mínim, sorprenent: La cara fosca de les lletres. Molts lectors possiblement desconeixeran que aquelles cartes eren la llavor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana, Incerta Glòria, escrita pel mateix autor i que durant dècades va sofrir nombrosos canvis per adaptar-se a les circumstàncies polítiques i socials del país.
Joan Sales, personatge polièdric, contradictori, va trobar en el poeta lleidatà l’encaix perfecte per a fer una anàlisi honesta i directa d’uns anys que acabarien marcant el país durant les darreres vuit dècades i que sense cap mena de dubte ho seguiran fent durant la present.
Després de capbussar-me en molts dels paisatges físics i humans d’aquell epistolari, van sorgir tres petites històries de les quals amb L'atlant us n’oferim la darrera. Com si es tractessin de tres recorreguts cíclics i paral·lels que coincideixen tangencialment, he intentat transmetre la màgia d’uns espais desconeguts pel gran públic. És així com en aquesta trilogia els veritables fils conductors son el Puig d’Olena, Estercuel i alguns racons de les terres de Lleida, des del Carrer Cavallers o les planes de l’Urgell fins a les remotes esglésies romàniques del Pallars.




Estercuel , Aragó
Santa Maria de Mur. Pallars Jussà
Carrer Escudellers. Vilafranca del Penedès
Carrer Cavallers, Lleida
Sanatori de Puig d'Olena, Vallès Oriental
                                 http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

diumenge, 5 de febrer del 2012

TEDÈUM DE JOAN CAMPS ARNAU



De forma possiblement involuntària, aquest compositor barceloní de finals de segle XIX i començaments del XX, deixava una petjada que els anys anirien esborrant a base de pols i oblit però que vuit dècades més tard i  per la mediació casual del seu germà Josep Maria, esculptor imatger del barri de Gràcia, acabaria veient la llum gràcies a la col.laboració de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de Lleida i del seu director, Helios Brel.
Un sepulcre semiabandonat en una capital de comarca és la porta d'entrada a l'extraordinària música de Joan Camps Arnau, en particular al Te Deum que es va estrenar al convent que els pares camils tenien al carrer de Sant Pere més Baix, a Barcelona, pocs mesos abans que el país es consumís enmig del caos i la barbàrie. Una breu notícia a LaVanguàrdia de l'1 de Febrer de l'any 1936 se'n feria ressò de l'acte.
I de forma també involuntària, aquella música iniciava una història que ara, amb L'atlant, arriba a la seva fi, al mateix punt de sortida. Però amb unes altres coordenades que el temps ha anat escolpint.





                                  http://www.wix.com/arenasprat/Latlant