2012

"Fou als voltants de la tardor del 2012 quan ja definitivament el país s'endinsà en un punt de no retorn" -va escriure Benjamin Sorene en les seves memòries, actualment gairebé impossible de trobar-ne una còpia en paper o a la xarxa malgrat la importància cabdal que aquest diplomàtic israelià va tenir perque el procés fos el menys traumàtic possible. Fa poc més d'una setmana que moria sol en una residència de Tel Aviv i sense el més mínim reconeixement per part del govern de la república catalana , gairebé una dècada després dels fets de Derby.

Però tornant al present, tot just ha començat aquest any d'inflexió i ja estem amb gairebé 5.3 milions d'aturats, sense comptabilitzar els que ja han desistit de buscar feina. I un avantage clar i transversal del percentatge de la població partidària de la independència, impensable feia tan sols dos anys.

Segons les previsions més realistes, a finals d'any se superaran amb escreix els sis milions d'aturats i un setanta per cent favorable a una secessió unilateral.

Alguns estats, com les parelles o socis mal avinguts, mentre la bossa sona van rutllant i qui dia passa any empeny. Però sovint, quan s'acaba la bossa i la Visa, els creuers a plaços i el llamàntol, comencen els retrets, primer, i el cisma després, per acabar resolent els problemes cadascú pel seu compte i com bonament es pugui, amb les propies eines i mancances. Òbviament, sempre i quan ell no sigui un maltractador, gelós i malaltís.

                                      http://www.wix.com/arenasprat/2014

DEB ALLITT

Recentment Deb Allitt ha exposat algunes de les seves obres al Royal Derby Hospital. És una mostra força significativa de la visió que aquesta pintora anglesa té del paisatge on ha viscut la major part de la seva vida. Ella mateixa defineix les seves pintures com un mosaic de llums, colors i atmosferes, de llocs i idees. Els llocs, les immenses planes de les Midlands angleses amb un ventall infinit de verds. Les idees, la peculiar forma que té de percebre aquests paisatges, molt diferent de la de milers d'habitants d'aquestes mateixes contrades i que, cansats de tanta monotonia , omplen vols de baix cost i hotels a les costes mediterrànies cercant uns altres colors i una altra llum, menys tamisada.

Una altra versió del mateix fenòmen, l'efecte Midlands o la vulnerabiltat dels sentits.

                                http://www.wix.com/arenasprat/Latlant

EL TEMPS DE L'ECO

Fa gairebé un segle que un aspirant a l'Escola d'Art de Viena no era acceptat per no haver-ne superat la prova d'ingrés. Tres o quatre preguntes erròniament contestades d'un trist examen són les que separen dos universos paral·lels i infinitament oposats. El primer, aquell que dóna cabuda a la història d'un mediocre artista format a una escola d'art de la Viena de començaments de segle que maldà per vendre algun quadre la resta de la seva vida. El segon univers, el sorgit a partir del meteòric ascens d'aquest aspirant a pintor que en veure frustrades les seves aspiracions artístiques, opta per la política, arribant a la Cancelleria alemanya del primer terç de segle en un moment concret de la Història. La Història que hem conegut, la de la Segona Guerra Mundial, la de l'Holocaust, la d'Hiroshima. La que ha anat descabdellant històries i esdeveniments fins a modelar el món tal i com el coneixem avui.,

De forma semblant, a L'eco del temps un minúscul error tècnic a les instal·lacions d'un centre de recerca nuclear als afores de Ginebra pot posar el temps en entredit com a coordenada absoluta i l'univers actual com a referent únic.

                                                          Viena 1910

Auswitch 1941

Malgrat tot, i després de contemplar aquestes dues escenes del mateix autor, sempre ens quedarà un dubte, el de la irreversibilitat d'un únic temps i un únic univers. El dubte d'Ilya Prigogine.

                                                   

MUSEUM OF FINE ARTS, BOSTON

El Museum of Fine Arts de Boston és un dels més prestigiosos dels Estats Units.

Particularment interessant és la col·lecció d'art medieval, amb nombroses peces que van ser adquirides a començaments del segle XX, quan la legislació a molts països europeus, bàsicament de la riba mediterrània, era generosa i donava peu a que veritables obres d'art fossin venudes gairebé a pes.

Molts capellans de parròquies perdudes enmig de les valls pirinenques, desconeixedors del valor d'unes pintures fetes sense traça i amb rostres deformes o de mobles i objectes litúrgics mig corcats, ho malvenien per tal de fer reformes o comprar-ne uns altres de més moderns i funcionals.

I així és com va arribar al Museum of Fine Arts el pantocràtor romànic de Santa Maria de Mur, al Pallars. Diversos personatges se'l van endur enrotllat damunt d'un ase fins a Tremp, d'on va ser traslladat a Barcelona i finalment a Boston, on actualment presideix una sala especialment habilitada, la Catalonian Chapel , on també s'hi exposen diverses joies del Romànic,

Possiblement, si no hagués estat malvenut el 1920, hauria estat cremat o destruït l'estiu del 1936 i perdut per sempre més com moltes altres obres d'at sacre.

Fos com fos, i després de vuit-cents anys, algú, a Boston, s'ha adonat que hi ha alguna cosa que no encaixa.

                     http://www.wix.com/arenasprat/Latlant