Hi ha un llibre d’Asimov, Els propis déus, que descriu a la perfecció alguns dels fets que estan esmicolant el sistema, o el que en queda. De nou ens endinsem en un tema que s’ha tractat en els darrers posts referits a L’eco del temps : els universos paral·lels.
A grans trets, Asimov ens narra un descobriment casual en un futur no gaire llunyà i es la transformació aparentment espontània d’unes mostres de tungstè en plutoni-186 Evidentment aquesta troballa es motiu de debats exaltats, especulatius, ja que segons les lleis físiques del nostre univers l’existència d’aquest isòtop del plutoni és materialment impossible. A més a més hi ha el fenomen de la transformació d’un element en un altre, fet extremadament curiós.
A mesura que avança la història, es van descobrint diversos detalls. Un d’ells és que aquesta transformació és deguda al fluxe d’electrons del nostre univers a un univers paral·lel. Aquest fluxe electrònic es pot convertir en energia utilitzable a ambdós universos. Al final, però, resulta que els éssers d’aquell altre món saben molt bé el que es porten entre mans. Aquest flux aparentment beneficiós d’electrons acaba portant a la disgregació, a l’anorreament del nostre univers i a la supervivència i enriquiment de l’altre.
No sé si aquesta història té gaire a veure amb un altre tipus de fluxe, el dels diners, entre uns altres universos: el de la majoria dels mortals i el de la banca i les finances. Aparentment, aquest fluxe de capital, com el de la novel·la d’Asimov, beneficia a ambdues parts, uns creient-se més rics per que poden accedir a bens materials com vivendes, apartaments, cotxes o vacances a paradisos perduts i l’altra, la banca, perquè per a ella això implica negoci.
A la llarga, però, l’únic univers que hi surt guanyant és el de la banca.
