Ara fa dos anys s'inaugurava l'espectacular edifici de l'òpera de Guangzhou, capital d'un dels cantons meridionals de la Xina i obra de l'arquitecta iraquiana Zaha Hadid. Després de cinc anys i 130 milions d'euros, els habitants de la regió contemplaven bocabadats la colossal estructura de vidre i acer amb forma, curiosament, de bombolla.
Però tot just ara fa un any han començat a aparèixer les primeres esquerdes i a caure, literalment, trossos del sostre damunt de la platea i l'escenari. L'edifici adia d'avui no té encara una companyia d'òpera estable.
Sembla com si aquesta obra d'enginyeria per si sola, i a falta d'actors, volgués representar la seva particular funció, aquella en què apareix com el paradigma d'una bombolla econòmica que s'està gestant a la Xina, en aquest cas mitjançant un altre tipus d'enginyeria: la financera, social i política.
Estem, possiblement, davant la mare de totes les bombolles. I com tota bona bombolla, és negada des d'un bon principi una i mil vegades, tal com es va fer amb la que fa tot just tres anys ens va esclatar als nassos.
Però tot just ara fa un any han començat a aparèixer les primeres esquerdes i a caure, literalment, trossos del sostre damunt de la platea i l'escenari. L'edifici adia d'avui no té encara una companyia d'òpera estable.
Sembla com si aquesta obra d'enginyeria per si sola, i a falta d'actors, volgués representar la seva particular funció, aquella en què apareix com el paradigma d'una bombolla econòmica que s'està gestant a la Xina, en aquest cas mitjançant un altre tipus d'enginyeria: la financera, social i política.
Estem, possiblement, davant la mare de totes les bombolles. I com tota bona bombolla, és negada des d'un bon principi una i mil vegades, tal com es va fer amb la que fa tot just tres anys ens va esclatar als nassos.
