Vaig atansar-me al cartell on s’hi explicaven les diferents teories sobre la presència dels dos personatges en aquell racó de l’absis. Mentre alguns autors creien que correspondrien a atlants, d’altres hi veien un significat completament obscur.
Els atlants o telamons són figures decoratives utilitzades en arquitectura per a sostenir diverses zones d’un edifici, generalment voltes i cornises. Són representacions de rostres que demostren sofriment per l’esforç que realitzen. El seu origen es remunta a la llegenda del tità Atlas que fou condemnat a sostenir el món damunt de les seves espatlles. Transmeten una sensació d’angoixa amb rostres a vegades desfigurats o amb esguards esgarrifosos. Més rarament s’utilitzen en els frescos romànics per a donar plasticitat al conjunt o per a omplir certes zones que per la seva poca importància no serien adequades a verges, apòstols o sants. Generalment es troben a nivell de les esqueixades de les finestres i sostenint una gran varietat d’objectes o estructures dibuixades, des de mobiliari a peces de roba o falsos sostres. Malgrat la divergència de criteris, l’atlant era l’opció més acceptada en el pantocràtor de Santa Maria de Mur. Però aquesta suposadament humil figura era amb tota certesa la que més sobresortia del conjunt, amb una clara posició de desafiament al crist que presidia el mural.
