Aquest vell casalot possiblement amaga moltes històries. He intentat esbrinar-ne alguna cosa però a part d'unes quantes fotografies i un parell de ressenyes generals, poca cosa més. Res de res dels antics propietaris, de les seves vides, del què representà aquest mas ara completament abandonat però que malgrat tot encara conserva la seva altivesa enmig de les vinyes, com un buc a la deriva.
Desconec quants anys fa que ja no hi viu ningú però un veí dels rodals em va comentar que quan era petit, d'això ja fa més de seixanta anys, a vegades hi anaven amb el capellà del poble a beneir la masia, tal i com es feia amb la majoria de cases.
Darrera d'aquesta porta s'hi amagava un jardí imponent, amb arbres altíssims que gairebé el deixaven en una penombra eterna. Però el que més cridava l'atenció a un escolà de poc més de nou anys era l'estàtua de pedra d'un timbaler del Bruc. El perquè d'aquesta figura, el desconeix, però es veu que era força conegut entre la quitxalla dels pobles dels voltants. El mas del timbaler, en deien.
I ara, absolutament res. Buit, sense vida. Tots els personatges, les seves històries, les seves desavinences i alegries, tot, absolutament tot ha caigut en un oblit que entristeix el visitant.
A L'atlant, però, les llargues galeries porxades s'omplen de vida novament. La immensa porta verda del jardí s'obre i ens condueix per una sendera fins al menjador de la planta baixa, a l'espaiosa sala del primer pis.
La Carme i el Mateu hi retornen després d'aquell any a Boston. Però ja res serà el mateix.
La Carme i el Mateu hi retornen després d'aquell any a Boston. Però ja res serà el mateix.
