Malgrat les reiterades i optimistes prediccions per part dels ministres del ram durant anys, al final s'ha arribat als cinc milions d'aturats.
La bombolla inmobiliària, malgrat haver-la negat també durant anys, ja fa temps que va esclatar.
La bombolla moral i la bombolla política, estan a punt. Aquesta darrera ja ha donat els primers símptomes, al menys aquí, al país, amb la debacle d'un partit que va ostentar tres dècades de poder gairebé absolut. Alguns socialistes se n'alegraran per no haver de pasar pel tràngol de gestionar una crisi fora de control. D'altres, els més, desconcertats en trobar-se al carrer després d'haver viscut de la mamella del partit la major part de la seva vida.
Ara toca retallar i Convergència sap jugar molt bé aquestes cartes. Les retallades desgasten a qui les fa i emprenyen al personal, a tot el personal. Funcionaris, obrers, professors, mestresses de casa, jutges, enginyers, metges, joves, vells. Un emprenyament transversal, com ha de ser. Els estrategues convergents ho saben, però diuen que no hi ha cap altra alternativa. De l'emprenyament al desencís només hi ha un pas, dos anys com a molt per al naufragi convergent. Un naufragi dissenyat per aquests mateixos estrategues per a deixar barra lliure a Esquerra, més agosarada i familiaritzada amb terrenys inestables i a la vegada amb més capacitat de lideratge des que la nova direcció va agafar les regnes i ha reagrupat tots els sectors i capelletes.
Amb un partit socialista desahuciat i Convergència fent-se el mort, no seria descabellat, per tant, pensar que Esquerra s'alçarà amb una còmoda majoria absoluta a les eleccions avançades del 2013. Un any crucial, amb gairebé set milions d'aturats i una de les màximes institucions de l'Estat, la Corona, en franca decadència, amb desavinences internes irreconciliables per motius successoris, alguns dels seus membres imputats per delictes econòmics i amb el propi monarca, Felip VI, incapaç de posar ordre, entre d'altres motius, per haver-se trencat el pacte de silenci del qual va gaudir el seu predecessor. Un any on, de nou, un cafè torna a costar 75 pessetes i un pis de dues habitacions cinc milions, també de pessetes, en una mena de deflació encoberta.
De fet, 2014 sembla l'única opció possible. Si menys no, la del sentit comú.
