Sense comentaris.
dilluns, 14 de maig del 2012
UN "CUENTO XINO"
Ara fa dos anys s'inaugurava l'espectacular edifici de l'òpera de Guangzhou, capital d'un dels cantons meridionals de la Xina i obra de l'arquitecta iraquiana Zaha Hadid. Després de cinc anys i 130 milions d'euros, els habitants de la regió contemplaven bocabadats la colossal estructura de vidre i acer amb forma, curiosament, de bombolla.
Però tot just ara fa un any han començat a aparèixer les primeres esquerdes i a caure, literalment, trossos del sostre damunt de la platea i l'escenari. L'edifici adia d'avui no té encara una companyia d'òpera estable.
Sembla com si aquesta obra d'enginyeria per si sola, i a falta d'actors, volgués representar la seva particular funció, aquella en què apareix com el paradigma d'una bombolla econòmica que s'està gestant a la Xina, en aquest cas mitjançant un altre tipus d'enginyeria: la financera, social i política.
Estem, possiblement, davant la mare de totes les bombolles. I com tota bona bombolla, és negada des d'un bon principi una i mil vegades, tal com es va fer amb la que fa tot just tres anys ens va esclatar als nassos.
Però tot just ara fa un any han començat a aparèixer les primeres esquerdes i a caure, literalment, trossos del sostre damunt de la platea i l'escenari. L'edifici adia d'avui no té encara una companyia d'òpera estable.
Sembla com si aquesta obra d'enginyeria per si sola, i a falta d'actors, volgués representar la seva particular funció, aquella en què apareix com el paradigma d'una bombolla econòmica que s'està gestant a la Xina, en aquest cas mitjançant un altre tipus d'enginyeria: la financera, social i política.
Estem, possiblement, davant la mare de totes les bombolles. I com tota bona bombolla, és negada des d'un bon principi una i mil vegades, tal com es va fer amb la que fa tot just tres anys ens va esclatar als nassos.
dimarts, 1 de maig del 2012
AQUÍ? AIXÒ MAI!
Article publicat a Vilaweb el 6 Abril 2012
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), 6 d'abril de 1992: dues parelles seuen al SOS Cafè, a tocar la vila olímpica, per celebrar, com cada any, l'aniversari que marca l'entrada dels partisans a la ciutat per alliberar-la dels nazis. Aquest any la festa és diferent. Es miren als ulls, emocionats, i no hi veuen cap enemic bosnià musulmà, croat catòlic, serbi ortodox, jueu o agnòstic, només quatre vells amics d'aventures que, després del referèndum de la independència de fa tot just un mes, bromegen perquè ara hauran d'anar a l'estranger per arribar a la caseta que tenen a la platja. Sí, la veïna Croàcia està en guerra, però això, aquí, a Sarajevo, la Jerusalem dels Balcans, on totes les comunitats han viscut sempre en pau, no passarà, no pot esclatar en flames. Ni s'imaginen que anit, els polítics que van boicotar les urnes, han donat l'ordre de sotmetre la ciutat al pitjor setge de la història: mil quatre-cents cinquanta llarguíssims dies. Ells, ni s'imaginen que aquest serà el seu darrer cafè junts.
Barcelona (Catalunya), 6 d'abril de 2012. Dues parelles van al teatre i, tot passant davant les cendres del cafè Starbucks de la plaça d'Urquinaona, discuteixen sobre com s'ha tornat tot, que ni tan sols es podran vendre el pis que van comprar a la Vila Olímpica el 1992. Diuen que, si ens empenyen cap a la independència, que les provocacions són cada vegada més flagrants, protesten per la pèrdua de llibertats; intueixen que, acabada ETA i al-Qaida, ara voldran obrir un nou front, 'el problema català', per justificar abusos i retòriques viscerals. Cap no s'ha interrogat mai sobre la identitat nacional de l'altre, sobre què faria cadascun en cas que algú s'atrevís a jugar amb el foc del conflicte: Guerra, aquí? Això, mai! Demaneu-ho als bosnians.
http://www.wix.com/arenasprat/2014
dimecres, 11 d’abril del 2012
INTERVENCIÓ
Article publicat a Vilaweb el 11 d'Abril 2012
Per què Espanya serà intervinguda i què passarà després?
És molt difícil que Espanya eviti el rescat · Us n'exposem deu raons
Aquestes últimes hores ha tornat a fer-se evident que l'estat espanyol és molt a prop de ser intervingut econòmicament per Europa. La situació és cada vegada pitjor, amb uns indicadors econòmics molt negatius, l'anunci de grans retallades pel govern espanyol i una pressió enorme sobre el deute estatal. Aquesta situació té unes causes clares, i us les detallem en deu punts:
1. Els bancs tenen més actius tòxics que no pas reals. Segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat espanyol, dels 323.000 milions d’euros cedits en crèdits d'habitatge 175.000 són ‘problemàtics’, que vol dir que no es podran tornar. Això posa tota la banca espanyola en fallida.
2. El preu de l’habitatge encara baixa; per tant, la bombolla financera encara no ha esclatat del tot. El gran mal espanyol és aquest. De moment han caigut un 25% respecte del preu màxim, però els analistes financers compten que la caiguda serà, aquests dos anys vinents, d’un 20% més, tirant baix. Per tant, el valor dels bancs no és de cap manera real, car continuen comptant amb els pisos i cases com si tinguessin un valor que ja no tenen.
3. El sector financer espanyol té molts entrebancs a Portugal. Segons les estimacions oficials, més de 78.000 milions del dèficit portuguès són de bancs espanyols, que difícilment es poden permetre més pèrdues.
4. Els bancs encara necessiten més diners per a no fer fallida. El governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordoñez, ho va dir així mateix en públic en una conferència de premsa ahir. Això representa una tensió enorme sobre l’economia total per l’amenaça d’haver de distreure encara més actius..
5. Les previsions de creixement de l’economia espanyola són nul·les. La recuperació és, doncs, impossible.
6. La política d’austeritat enfonsa la competitivitat. A part les retallades anunciades per la Generalitat de Catalunya i les que ja va fer efectives el govern socialista, el govern de Mariano Rajoy n'ha anunciades per valor de 37.000 milions d’euros, una xifra enorme que l’economia espanyola no pot pair sense que se'n ressenti seriosament la seva capacitat de creixement.
7. Espanya és incapaç d’equilibrar el dèficit, com li demana Europa. Els dirigents europeus van demanar als governs, concretament al govern espanyol, la reducció del dèficit al 4,4. Però el govern espanyol no s'hi avé i es proposa d'arribar al 5,8.
8. La desocupació és enorme; un jove de cada dos no té feina. Amb un índex de desocupació del 24,3%, en general, i del 50,5% entre els més joves de vint-i-cinc anys les conseqüències negatives de la crisi són ingents; tant per la tensió social, com per la manca d’ingressos de l’estat i per la demanda de recursos per a ajudar els sense-feina.
9. El govern espanyol és políticament feble, malgrat tot, perquè no governa ni a Catalunya, ni al País Basc ni a Andalusia, tres territoris que tenen la majoria de la població i els recursos econòmics de l’estat. A més, l'actitud antiautonòmica pot provocar una gravíssima crisi institucional.
10. La prima de risc ateny límits històrics, semblants als que van motivar el rescat de Grècia. Quan un govern ha de pagar més diners per a tornar el deute que no els que té l’única solució és la intervenció.
I què passa quan hi ha una intervenció?
En cas d'intervenció la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional deixen una gran suma de diners a l’estat fallit. Amb aquests diners, formalment un crèdit, es ‘rescaten’ els deutes principals. En canvi, l’estat intervingut ha d’acceptar la situació següent:
1. L’anomenada ‘troica’ pren el poder efectiu. La ‘troica’ és un grup de funcionaris de la Unió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional que s’instal·len al país intervingut i controlen tota decisió pressupostària del govern. Tot i que oficialment són assessors, en realitat tenen el poder polític d'impedir qualsevol despesa. A Grècia, per exemple, la ‘troica’ és un grup de 45 funcionaris, un terç dels quals ocupen les oficines del ministeri d’economia grec.
2. No hi ha diners, si l'estat intervingut no fa allò que li imposen. La ‘troica’ porta a terme una política radical. El parlament ha d’aprovar mesures extremes per a corregir la situació econòmica, sota l’amenaça de no rebre els diners promesos. Per això els diners no es donen de cop, sinó a poc a poc.
3. El govern i el parlament han d'aprovar mesures dràstiques. A Grècia, per exemple, foren acomiadats tot seguit el 25% dels funcionaris i es va rebaixar un 10% del sou dels funcionaris no acomiadats. També es va retardar dos anys l’edat de jubilació i es van apujar l’IVA (fins el 23%) i els impostos especials. També s'ha activat un gran pla de privatització d’actius estatals. La reforma del mercat laboral també és radical –més que no l’anunciada per Rajoy; a Portugal, per exemple, ja han aprovat que la indemnització per acomiadament sigui de deu dies per any treballat.
dilluns, 9 d’abril del 2012
ESTAFES
L'altre dia, passejant per Derby (U.K.), vaig fer un petit experiment d'economia comparada davant els insistents rumors que els preus de l'habitatge a Catalunya ja estan tocant fons o que, com a molt, els hi queda un 15-20 % de baixada. Els resultats no han estat cap sorpresa ja que fa temps que m'he adonat que la banca i les inmobiliàries del nostre país el que estan perpetrant és una autèntica estafa. O robatori.
Els exemples que més avall es detallen estan situats en una zona envoltada de parcs i jardins amb bons serveis i comunicacions al cor d'Anglaterra..
Per exemple, un d'aquests habitatges costa 27.000 euros
http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-20879832.html
O aquest altre, de dues habitacions, en costa 40.000
http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-35290007.html
I si ens en volem gastar més, tenim aquest piset per 46.000 euros
http://www.rightmove.co.uk/property-for-sale/property-34961015.html
Imagineu-vos el que podríem comprar a Anglaterra (no estem parlant de cap país del tercer món) pel preu mitjà d'un pis a Catalunya, és a dir 150-200.000 euros...
Es podria demanar algun tipus de responsabilitat penal per l'estafa inmobiliària al nostre país?
dijous, 5 d’abril del 2012
ELS TELAMONS
Vaig atansar-me al cartell on s’hi explicaven les diferents teories sobre la presència dels dos personatges en aquell racó de l’absis. Mentre alguns autors creien que correspondrien a atlants, d’altres hi veien un significat completament obscur.
Els atlants o telamons són figures decoratives utilitzades en arquitectura per a sostenir diverses zones d’un edifici, generalment voltes i cornises. Són representacions de rostres que demostren sofriment per l’esforç que realitzen. El seu origen es remunta a la llegenda del tità Atlas que fou condemnat a sostenir el món damunt de les seves espatlles. Transmeten una sensació d’angoixa amb rostres a vegades desfigurats o amb esguards esgarrifosos. Més rarament s’utilitzen en els frescos romànics per a donar plasticitat al conjunt o per a omplir certes zones que per la seva poca importància no serien adequades a verges, apòstols o sants. Generalment es troben a nivell de les esqueixades de les finestres i sostenint una gran varietat d’objectes o estructures dibuixades, des de mobiliari a peces de roba o falsos sostres. Malgrat la divergència de criteris, l’atlant era l’opció més acceptada en el pantocràtor de Santa Maria de Mur. Però aquesta suposadament humil figura era amb tota certesa la que més sobresortia del conjunt, amb una clara posició de desafiament al crist que presidia el mural.
dissabte, 31 de març del 2012
SUSO DEL TORO
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.
http://www.wix.com/arenasprat/2014
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)